El poema de Nadal i les figues que són verdes

M'agraden molt, les nadales. De fet, ras i curt, m'agrada molt el Nadal, i m'he passat tot l'advent pensant-hi, en aquesta retòrica tan ancestral, tan plena d'imatges que m'apel·len, i de tan pensar en les figues que són verdes al final no he escrit res. Per una certa tranquil·litat d'haver passat la tardor sense grans ventades i haver arribat lliscant com un trineu petit a l'espai emocionalment segur que és la preparació del Nadal. Salvats per la campana! Salvats per les campanes de les nadales, que fan més llum que els llums dels carrers. Preparar el concert de Sant Esteve amb l'Orfeó Català m'ha donat la vida. I és avui! Quines ganes, quina il·lusió! (El fan per la tele, a tv3 a les 19h!) Als primers assajos -a tots, de fet- feia una exclamació d'alegria cada vegada que el Pablo deia "traiem tal partitura" perquè m'agraden totes, totes. Des de les nadales del Guinovart, que tenen aquella energia tan brillant (que em recorden quan estava a l'Albada i ens dirigia també el Pablo) a la intensitat recollida de l'Ola Gjeilo, passant per l'Adeste Fideles del Vila que em fa plorar de pensar en el meu avi i en com la meva àvia, dotze anys després, plora també cada vegada que sona, aquesta invitació del déu infant tendre amb bolquers que el faixen. Aquesta és la imatge que dóna sentit al Nadal, que un nen petit sigui canvi en el món és el sentit sencer del Nadal. Perquè sembla una exageració però no ho és, no. Què li darem, al formós infantó, a aquest noi de la mare, què sabrem oferir-li? Panses i figues, coses senzilles, la nuesa de la nostra tendresa commosa davant d'un infant que no es pot valdre per si mateix i que ha vingut a salvar el món com tots els infants, com tots nosaltres que un dia vam ser-ho, que un dia no podíem sobreviure sense l'amor incondicional de qui ens mirava amb ulls meravellats. Hi he pensat molt, aquest any, perquè la meva cosina Clara va tenir un nen a l'abril, quan tot s'havia aturat i tanmateix la vida esdevenia. El Saúl petit és un infant preciós i tendríssim que es vol posar ben dret i encara no sap què és el Nadal ni com es desembolica un regal, un infant que encara no coneix el temps ni sap que existeixen els anys i que cadascun té el seu Nadal i que tots s'assemblen però tots són diferents, com aquest. I com tots, eh, com tots.

El concert de Sant Esteve d'aquesta tarda començarà amb una peça del Josep Ollé sobre el poema de Nadal de Maragall que m'ha planat pel cap tot l'advent. Avui l'he après sencer i li he recitat al pare mentre fèiem els canelons. "Que n'hi caben, de vols d'àngel, en els somnis dels pastors!". El tros que cantarem aquesta tarda és el final, i diu així:

"Prova el fred de fer-se etern,

la tenebra també ho prova,

però al cor de la nit d’hivern

se bada la Bona Nova;

i al punt de la mitjanit

tot ocell ha refilat,

i tota l’herba ha florit,

i Jesús és nat"

Un altre dia parlarem de com no podríem viure sense la poesia, sense aquesta sacsejada de llum que ens porta la música i la paraula, i quina sort més gran. Sembla que aquest any és més cert que mai que el fred prova de fer-se etern. Ho sembla, no sé si ho és. Ho sembla perquè veiem el fred i la tenebra més del que els havíem vist fins ara, però ja hi eren, només que els vèiem menys perquè no era tant el "nostre" fred, no tant la "nostra" tenebra. Però bé, la bona nova vol dir una esperança petita per a tots, tan pobres com som, i me n'alegro; és així com se salva el món, des de sota la boira. Papasseit ja ho sabia, que el Nadal és una paradoxa. Ho sabem tots, em temo, quan avui bombardegen Gaza i mares de tot arreu bressolen infants amb tota la incertesa de la misèria, sense or, encens i mirra, sense pa i sense casa. La nostra tenebra clareja, i tot i així és fosca a la seva manera, i tot i així ens cal la llum petita d'un infant que vingui a dir-nos que en la fosca de la nit es bada una flor, despunta el dia, neix la incomparable possibilitat de la tendresa. I si les figues són verdes, ja maduraran, aquest any o el que ve. I mentrestant panses i figues i nous i olives i música i ser sis persones i passejar amb mascareta sota el miracle lluminós que és el sol d'hivern. Prova el fred de fer-se etern, però tenim la tendresa, sigui com sigui: joia en el món!

Bons propòsits

El 3 de desembre de l'any passat vaig complir un dels meus propòsits pel 2019 que era anar al gimnàs com a mínim un cop al mes. "Au té, ja hem fet el del desembre, joia en el món perquè he complert el que vaig dir que faria". M'ho havia proposat per aprofitar la quota i també, sobretot, perquè assolir una disciplina amb una cosa que em fa mandra (però m'agrada, esclar, si no m'agradés no tindria cap sentit, que la vida és curta) em suposaria un creixement personal interessant. Està clar que era un objectiu francament assequible, i sovint algú reia quan li explicava que m'havia fixat aquest mínim ridícul com a propòsit. Com a l'escena del rei del Petit Príncep, no hi ha res com ser obeït pel sol quan li ordenem que es pongui "cap allà a les vuit del vespre" o, en el cas del desembre, cap a un quart i mig de sis. La qüestió, amb el tema gimnassos i piscines, era que un cop al mes és tan assequible que no hi havia excusa possible així que, tot el 2019, quan anava a nedar a principi de mes (sobretot a l'hivern, que cal força de voluntat) revisitava el gust de fer-ho i així hi seguia anant cada tres o quatre dies. Sense les excuses inevitables que haurien vingut si m'hagués proposat anar-hi cada setmana (aquesta setmana tinc molta feina, aquesta setmana tinc la regla..) i sobretot sense culpa. Tot gustós. 

Soc de fer-me propòsits, i a vegades els compleixo i a vegades no. El 2019, també, volia llegir un llibre cada mes: fracàs absolut. Gener, febrer i adéu. Al març em vaig comprar Jardí vora el mar (aquella que diu "Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa) perquè m'agrada, Rodoreda, tot i que em posa una mica nerviosa perquè em fa parlar i escriure i pensar de maneres rares que són culpa seva. Com quan estàs molt amb un amic de fora i se te n'enganxa l'accent. Llavors va resultar que el llibre, de segona mà, tenia pàgines en blanc pel mig. Una excusa com qualsevol altra per interrompre el propòsit? Podria ser. Aquest any, en canvi, està anant al revés. En molts moments he pensat que el 2020 ha centrat el pas del temps en l'envelliment en comptes de fer-ho en el creixement. I no s'ha de créixer sempre (és important recordar-s'ho, que no se'ns instal·li una productivitat idiota a dintre!) però està bé fer-ho de tant en tant, està bé tenir propòsits, està bé intentar-ho. Està bé ser-ne conscient i veure com s'inflen i es desinflen les veles, els mercats, els oceans, les idees. Així les fases de decreixement saben ser fases, fins i tot quan és la perspectiva de futur la que decreix, o la capacitat per tirar endavant el món per part del món sencer a la deriva. El 2020, envelliment, marques de guerra, arrugues de preocupació, ferides. Però no ens poséssim pas profundes, que el que jo volia dir és que la meva ratxa nadadora es va interrompre, esclar, perquè a l'abril i al maig no vaig anar a nedar ni una sola vegada.

En algun moment de l'abril, tanmateix, em vaig dir a mi mateixa que si en un confinament no em posava a llegir no podria dir mai més que m'agradava llegir cosa que, evidentment, em sabria molt de greu perquè la meva identitat adulta ve de ser la-nena-a-qui-li-encanta-llegir-i-llegeix-a-totes-hores i, si perdia això, em desorientaria molt. Així que vaig començar a llegir. Primer tímidament, una novel·leta tonta, i després tornant als clàssics, el sisè i el setè Harry Potter, que van ser com visitar aquella nena que era. Després va ser Sant Jordi i em vaig comprar la Divina Comèdia traduïda pel Sagarra, que em va fer plorar de bellesa a la primera pàgina, però al final en vaig interrompre la lectura perquè em va agafar la dèria dels contes i vaig submergir-me en la Rodoreda. I després en la Gurt. I després vaig baixar-me l'aplicació de la xarxa de biblioteques (perquè evidentment he perdut el carnet mil vegades, però t'ho creguis o no em sé el número, de deu xifres, de memòria) i vaig començar a devorar llibres com abans: novel·les, contes, poemaris de moltes èpoques i estils, i fins i tot algun assaig. Molts d'aquests llibres m'han fascinat (sé triar) i altres no m'han acabat de convèncer; alguns no els he llegit fins al fnal (perquè, altre cop, la vida és curta!) però el cert és que feia molts, anys que no llegia tant i ara em noto el pensament elàstic, renovat, millorat. És una forma de creixement que no m'esperava i no m'havia proposat, però ha vingut en onades de plaer lector. No compensa ni equilibra res del que ens ha estat pres, però em fa estar agraida, molt i molt agraïda. De la mateixa manera, aquest any no m'havia proposat escriure, ni aquí al bloc ni enlloc, però resulta que no hi publicava tant des del 2016. Sembla ser que els bons propòsits surten com no te'ls esperes.