Bons propòsits

El 3 de desembre de l'any passat vaig complir un dels meus propòsits pel 2019 que era anar al gimnàs com a mínim un cop al mes. "Au té, ja hem fet el del desembre, joia en el món perquè he complert el que vaig dir que faria". M'ho havia proposat per aprofitar la quota i també, sobretot, perquè assolir una disciplina amb una cosa que em fa mandra (però m'agrada, esclar, si no m'agradés no tindria cap sentit, que la vida és curta) em suposaria un creixement personal interessant. Està clar que era un objectiu francament assequible, i sovint algú reia quan li explicava que m'havia fixat aquest mínim ridícul com a propòsit. Com a l'escena del rei del Petit Príncep, no hi ha res com ser obeït pel sol quan li ordenem que es pongui "cap allà a les vuit del vespre" o, en el cas del desembre, cap a un quart i mig de sis. La qüestió, amb el tema gimnassos i piscines, era que un cop al mes és tan assequible que no hi havia excusa possible així que, tot el 2019, quan anava a nedar a principi de mes (sobretot a l'hivern, que cal força de voluntat) revisitava el gust de fer-ho i així hi seguia anant cada tres o quatre dies. Sense les excuses inevitables que haurien vingut si m'hagués proposat anar-hi cada setmana (aquesta setmana tinc molta feina, aquesta setmana tinc la regla..) i sobretot sense culpa. Tot gustós. 

Soc de fer-me propòsits, i a vegades els compleixo i a vegades no. El 2019, també, volia llegir un llibre cada mes: fracàs absolut. Gener, febrer i adéu. Al març em vaig comprar Jardí vora el mar (aquella que diu "Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa) perquè m'agrada, Rodoreda, tot i que em posa una mica nerviosa perquè em fa parlar i escriure i pensar de maneres rares que són culpa seva. Com quan estàs molt amb un amic de fora i se te n'enganxa l'accent. Llavors va resultar que el llibre, de segona mà, tenia pàgines en blanc pel mig. Una excusa com qualsevol altra per interrompre el propòsit? Podria ser. Aquest any, en canvi, està anant al revés. En molts moments he pensat que el 2020 ha centrat el pas del temps en l'envelliment en comptes de fer-ho en el creixement. I no s'ha de créixer sempre (és important recordar-s'ho, que no se'ns instal·li una productivitat idiota a dintre!) però està bé fer-ho de tant en tant, està bé tenir propòsits, està bé intentar-ho. Està bé ser-ne conscient i veure com s'inflen i es desinflen les veles, els mercats, els oceans, les idees. Així les fases de decreixement saben ser fases, fins i tot quan és la perspectiva de futur la que decreix, o la capacitat per tirar endavant el món per part del món sencer a la deriva. El 2020, envelliment, marques de guerra, arrugues de preocupació, ferides. Però no ens poséssim pas profundes, que el que jo volia dir és que la meva ratxa nadadora es va interrompre, esclar, perquè a l'abril i al maig no vaig anar a nedar ni una sola vegada.

En algun moment de l'abril, tanmateix, em vaig dir a mi mateixa que si en un confinament no em posava a llegir no podria dir mai més que m'agradava llegir cosa que, evidentment, em sabria molt de greu perquè la meva identitat adulta ve de ser la-nena-a-qui-li-encanta-llegir-i-llegeix-a-totes-hores i, si perdia això, em desorientaria molt. Així que vaig començar a llegir. Primer tímidament, una novel·leta tonta, i després tornant als clàssics, el sisè i el setè Harry Potter, que van ser com visitar aquella nena que era. Després va ser Sant Jordi i em vaig comprar la Divina Comèdia traduïda pel Sagarra, que em va fer plorar de bellesa a la primera pàgina, però al final en vaig interrompre la lectura perquè em va agafar la dèria dels contes i vaig submergir-me en la Rodoreda. I després en la Gurt. I després vaig baixar-me l'aplicació de la xarxa de biblioteques (perquè evidentment he perdut el carnet mil vegades, però t'ho creguis o no em sé el número, de deu xifres, de memòria) i vaig començar a devorar llibres com abans: novel·les, contes, poemaris de moltes èpoques i estils, i fins i tot algun assaig. Molts d'aquests llibres m'han fascinat (sé triar) i altres no m'han acabat de convèncer; alguns no els he llegit fins al fnal (perquè, altre cop, la vida és curta!) però el cert és que feia molts, anys que no llegia tant i ara em noto el pensament elàstic, renovat, millorat. És una forma de creixement que no m'esperava i no m'havia proposat, però ha vingut en onades de plaer lector. No compensa ni equilibra res del que ens ha estat pres, però em fa estar agraida, molt i molt agraïda. De la mateixa manera, aquest any no m'havia proposat escriure, ni aquí al bloc ni enlloc, però resulta que no hi publicava tant des del 2016. Sembla ser que els bons propòsits surten com no te'ls esperes.