Elogi del pessimisme

Ja fa un temps que al gimnàs on vaig a nedar han penjat uns cartells molt curiosos per a la gent miop com jo. Cada dia que hi vaig me'ls miro divertida però avui, en la meva última visita al gimnàs en javeuremquantdetemps els he fet una foto perquè els he trobat absurdament premonitoris d'aquest present merdós.

Benvinguts de nou a la inactivitat. Benvinguts al pessimisme que no ha acabat de marxar mai. Fa mesos que busco la manera de parlar adequadament d'aquest pessimisme que no t'has tret de sobre des del primer dia que et va sembla ridícul veure escrit "tot anirà bé", des del moment que et vas adonar que aquesta angoixa no té una data d'entrega en la qual tot s'haurà acabat, des del moment que has entès que, molt probablement, tot anirà cada vegada pitjor i no tindràs res més que pena i impotència d'anar-ho perdent tot i sentir-te obligada a pensar que "sort" del que ens queda. Sort de les engrunes perquè que no veus que hi ha molta gent que està fatal de debò, que no ho veus, que hi ha gent que la vida sencera els penja d'un fil, que pateixen perquè no poden alimentar els fills. Doncs és clar que ho veig, és part del problema, és part d'aquest pessimisme insistent que se'm cola a dintre malgrat que jo tinc casa i encara em queda alguna feina precària i "no he de patir" perquè d'avorriment encara no s'ha mort ningú, em sembla.

Però de pena, sí. 

No dic que sigui el cas, eh. Ni de conya. Em desespera el món però porto encara una pena molt suportable dins d'aquesta gran bola de pessimisme on visc, on vivim, i que em sembla que és a l'arrel del problema perquè ens han educat per pensar que el pessimisme és una cosa dolenta. Ens han ensenyat que l'esperança només neix de l'optimisme i que el món no és com és sinó que és com ens el mirem, i ens l'hem de mirar així, amb optimisme. No aconseguiràs els teus somnis si no creus que són possibles, i encara més, tot l'univers conspira perquè realitzis els teus desitjos, i encara una mica més, viu cada dilluns com si fos un divendres i somriu perquè no hi ha res millor al món que esmorzar amb una tassa de misteruònderful llegint un llibre de Paulo Coelho. Potser la obligació de ser optimista està en el nostre privilegiat adn de fills i filles d'economies capitalistes on el creixement és l'objectiu i, sovint, la norma. No hi entenc, d'economia, només especulo, però suposo que créixer sempre no és sostenible si l'espai i els recursos són limitats. Créixer com i a costa de qui? Qui el pateix, aquest nostre optimisme de somni europeu benestant? Aquest estiu, a Taizé, vaig tenir molt la sensació que el que hem viscut a Catalunya des de l'1 d'octubre de 2017 ens ha glaçat l'optimisme a les venes. Aquí hem vist molt clar que els estats torturen i assassinen i que tothom és innocent fins que un policia no s'inventa el contrari. Ens ha quedat clar que potser "Europa ens mira" però que ningú mou un dit per causes que no són la seva si no n'ha de treure profit. Sí; aquest estiu, quan parlava amb holandesos i alemanys sobre el futur d'Europa i del món, se'm feia evident aquest meu pessimisme on tot es barrejava: la nostra nació petita, les ideologies d'extrema dreta, l'emergència climàtica, la crisi de refugiats, les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia. Són massa coses, no ho veieu?  És molt més del que la meva pobra fe en el futur pot assimilar. És molt més del que el meu autoengany pot suportar.

La frontera entre el que és pessimisme i el que és realisme es desdibuixa per moments, "pessimisme is the new realisme". La realitat és clarament desesperançadora i, al cap i a la fi, aquesta forma de culte al futur que és l'optimisme només ha fet que abocar-nos a tota mena de frustracions en la mesura que va passant el temps i la retòrica dels somriures és grotesca, els arcs de sant martí pengen descolorits als balcons com una caricatura i podem assegurar que NO, NO TOT ESTÀ ANANT BÉ. Ja som al futur i, oh sorpresa, tot va a pitjor. És veritat que ser optimista serveix per, com a mínim, estalviar-se l'angoixa de patir pel que vindrà però com es pot ser optimista amb aquest panorama merdós, a veure qui és el guapo que m'ho explica.

La resposta és que no es pot. Però fa mesos que penso que també en això cal un canvi de paradigma. Em cal un pessimisme que m'ajudi a sobreviure, un pessimisme serè que s'enfronti a l'optimisme idiota que només dona disgustos. Com sempre, acabem a l'abisme d'enfrontar-nos amb l'evidència que, senzillament, res no té sentit. Tot és en va i és afany inútil, com diria Cohèlet: això no és una sèrie on algú farà fora els guionistes que decideixen repetir la trama en dues temporades seguides. El curs del món no ha de tenir un sentit, no ha de tenir un propòsit. No el té, acceptem-ho i revoltem-nos tant com ens haguem de revoltar, superem d'una vegada aquell "no ens podem queixar" que ens ve de fàbrica perquè i tant que podem, encara que no estiguem pitjor dels pitjors (encara), i tant que cal que ens queixem. Acceptem que res anirà bé i visquem en pau amb això perquè la vida individual, la vida petita de cada dia, potser sí que pot tenir un sentit i un propòsit. També pot no tenir-lo, eh, que tot està molt malament. Tot és ple de sofriment inútil però aquest és el gorg dels anys que ens correspon de viure, com escrivia un poeta, per a reconduir a poc a poc la vida com bonament es pugui. Així, prenc el meu pessimisme que podria enfonsar-me i decideixo fer-ne bandera i flotador. Què passa, si no accepto la doctrina de l'optimisme? Millor rebutjar-la conscientment, millor veure el meu pessimisme dissident com una forma de llibertat: tot anirà malament i sabré viure igualment perquè no puc fer res més. És la única opció, fer-nos amics del pessimisme perquè com va dir una filòsofa del nostre temps tot és una merda "pero no pasa nada, es peor morirse".