Going on

Indubtablement humans, l'estrés se'ns carrega a tots. Encara que... dir-li estrés a això que em passa no és del tot exacte. No és ansietat, no és nerviosisme ni estar massa ocupada (que també, però no és tan important), de fet no té res que pugui identificar-se amb la coneguda malaltia moderna. És... allò que només trobo en la intimitat i en la música, la música. Una calma, un abandonament, un no-ser. Pau. També en els dimarts, o dimarts traslladats a la resta de la setmana. Però tot això només és parcial. Tinc tot el que vull i més, ho sé, i no he d'atrevir-me a voler més. Indubtablement humans, he dit? Doncs això. Ho reitero.
Sé quina és la medecina. Necessito el silenci interior que dóna el so de dues respiracions enllaçades. I prou.

Puaj. Tantes paraules per dir una cosa tan senzilla com "et trobo a faltar"