S3

Degluteixo una taronja. Tenia gana.
Davant, deu pàgines de literatura universal, el llibre i els exercicis de mates i els apunts de l'examen teòric de demà d'educació física.
A les orelles, música estranyíssima: experiments, descobriments, d'aquells estils que ningú sospita que jo escolti. (quan dic de Tot, no exagero tant)
Al cap, una idea "pot ser que necessiti descansar de mi mateixa un temps" i una gran certesa: sóc estúpidament propensa a perdre el temps.

Sentència

Este instante, dentro de un momento, será sólo un recuerdo.

Influències i filosofia

Ningú té respostes. Però jo les desitjo, com fan i han fet tants altres.

En provar de concebre la idea d'un Univers tan gran que és inconcebible, es veu la petitesa de cadascun de nosaltres. És una gran sorpresa. Tan fràgil i tan efímer. Tan insignificant en un entorn que no comprenem, i que probablement mai arribarem a comprendre. On són els límits? On és el centre? Quina és la nostra funció i, sobretot, quina finalitat té, tot plegat? Si és que té alguna finalitat, és clar. Costa de creure que no la tingui. Un cop s'abraça el dubte, no s'arriba mai a cap seguretat. La veritat! Què és la veritat? És difícil acceptar que no podem assolir cap veritat absoluta més enllà dels límits del nostre planeta. O sí? Qui sap, qui sap.

Tantes preguntes descomunals, que surten de la més absoluta petitesa. No és meravellós? L'ésser humà, més minúscul que un electró d'un àtom en una partícula de pols perduda enmig del cel infinit. Perduda i, no obstant, lliure. Potser no de moure's, arrossegada pel vent, però si lliure de desitjar, d'anhelar saber què és el vent, què és el cel i per què és una partícula de pols.

Doncs cadascun de nosaltres, que no compta per res, que en el fons no és més que un encadenament de casualitats, té un altre Univers inimaginable dintre seu. Cadascun de nosaltres pot construir, dintre seu, una curiositat ferotge, una ambició incansable, un amor pur. Tot.

On s'acaba, doncs, tanta immensitat? Oceans dintre dels oceans. No puc esperar comprendre-ho tot. Ja ho sé. Ja ho sé.

Ostres, quan he començat a escriure volia fer un text breu. Crec que això és més un vals...

Més rampoines

"Mirar
Les coses no només són com són.
També són com ens les mirem.
I no és cap atac d'optimisme; ni tan sols és optimisme. És la constatació d'un fet. És molt important saber veure, veure-hi clar i tocar de peus a terra. Però així d'important és saber mirar amb un prisma que deixi espai per a nosaltres mateixos en la nostra vida. Les coses no només són com són, també són com som!
Primer veure, després mirar. Finalment, meravellar-se. Quan no en som capaços, és que alguna cosa no funciona.
Està bé, haurem de canviar.

Haurem d'aprendre a establir prioritats, a deixar-nos portar pel corrent quan calgui; a nedar amb força, quan calgui. Haurem d'aprendre a buscar la veritat, la nostra veritat que és única, irrepetible i, és clar, canviant. Haurem d'aprendre a ser, sense més, i no limitar-nos a existir com bonament podem. No. Ens haurem de rebel·lar contra nosaltres mateixos i la nostra por de ser lliures. Haurem d'aprendre a dir no. No! No! No!
Però sobretot, sí, per damunt de tota la resta, haurem d'aprendre a mirar (nos) amb dolcesa, i assumir que el que volem és relatiu, que el futur és relatiu, que estem subjectes al canvi universal.
I punt."

Sa vida passa, però no massa.

Harmonia

Sí! Tinc aquella situació, al cap, i ara puc. Bé doncs,

ara fa dos anyets, si fa no fa, vaig començar a fer harmonia amb una altra professora. El curs anterior... les classes eren lleugeres, fèiem bromes, menjàvem crispetes i jo treia excel·lentíssims. I llavors, a segon, ens van presentar la veritable harmonia, la de les octaves paral·leles, la dels xifrats, les faltes, dominant va a tònica i en sisè es dupliquen terceres, i pitos, i flautes, i aix! tots mig morts de por perquè ostres, això és el món real.

I un bon dia, el primer de molts, a algun alumne se li va acudir preguntar... "Maria, per què hem de fer tot això si després Bach feia el que li sortia dels nassos? Bé, Bach i tothom, quan jo escrigui música tampoc hi pensaré, en això!" I la Maria, Santa Paciència, no es va cansar de repetir-nos que primer cal controlar les bases, i després jo veurem com escrius. És clar, es tracta de crear unes bases internes i, després, sense perdre-les, aprendre a saltar-se les normes que un mateix s'ha imposat.

Just it. Que cadascú n'extregui el que li sembli convenient.

Y en los hierros que separan la caída más brutal...

Passa allò tan molest de veure a tot un rerefons, un altre sentit. Fer-me meva qualsevol situació, cada cançó nova que escolto. Passa allò de ser un altre tipus de xocolata amarga. una paradoxa tan plàcida que fa -sí?-, fa com a por i tot. Perquè és veure passar amb un somriure, sense interferir, i això sempre m'ha semblat bonic, però de tant en tant em passen -frrrash, ben depressa- pensaments pel cap que em recorden que, malgrat tot, és bonic però trist. Em sembla.

En aquest punt d'inflexió...

Lluis Llach - Itaca

I

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Itaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Itacat'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combattinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.