Ningú té respostes. Però jo les desitjo, com fan i han fet tants altres.
En provar de concebre la idea d'un Univers tan gran que és inconcebible, es veu la petitesa de cadascun de nosaltres. És una gran sorpresa. Tan fràgil i tan efímer. Tan insignificant en un entorn que no comprenem, i que probablement mai arribarem a comprendre. On són els límits? On és el centre? Quina és la nostra funció i, sobretot, quina finalitat té, tot plegat? Si és que té alguna finalitat, és clar. Costa de creure que no la tingui. Un cop s'abraça el dubte, no s'arriba mai a cap seguretat. La veritat! Què és la veritat? És difícil acceptar que no podem assolir cap veritat absoluta més enllà dels límits del nostre planeta. O sí? Qui sap, qui sap.
Tantes preguntes descomunals, que surten de la més absoluta petitesa. No és meravellós? L'ésser humà, més minúscul que un electró d'un àtom en una partícula de pols perduda enmig del cel infinit. Perduda i, no obstant, lliure. Potser no de moure's, arrossegada pel vent, però si lliure de desitjar, d'anhelar saber què és el vent, què és el cel i per què és una partícula de pols.
Doncs cadascun de nosaltres, que no compta per res, que en el fons no és més que un encadenament de casualitats, té un altre Univers inimaginable dintre seu. Cadascun de nosaltres pot construir, dintre seu, una curiositat ferotge, una ambició incansable, un amor pur. Tot.
On s'acaba, doncs, tanta immensitat? Oceans dintre dels oceans. No puc esperar comprendre-ho tot. Ja ho sé. Ja ho sé.
Ostres, quan he començat a escriure volia fer un text breu. Crec que això és més un vals...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada