Moltes vegades hem dit sense pensar gaire que el món és boig, estrany, terrible, bonic. Hem dit moltes coses del món, i pràcticament sempre que les hem dites, en realitat parlàvem d'aquesta minúscula partícula de món que és un "nosaltres" abstracte. Nosaltres, els éssers humans; nosaltres, els menys pobres; nosaltres, vosaltres i jo; nosaltres, jo i jo mateixa. El món no és res de tot això, i el nostre egocentrisme arriba als límits dels límits.
El món no és boig, bojos som nosaltres (sigui quin sigui l'abast del pronom). I no hi ha volta de full! Com, si no, s'explicaria aquesta fal·lera malaltissa per fer i desfer a la nostra manera, per acumular, acumular el que sigui, indiscriminadament? Som cecs per veure'ns tal com som. I vivim ocupats en fer coses que moltes vegades no ens fan ni fred ni calor, amb la porta ben tancada perquè ningú ens prengui tot el que anem acumulant, i la finestra ben oberta per deixar entrar la fantasia d'allò que hauriem volgut ser. Som bojos de no obrir la porta i marxar ben lluny, cap a tota aquesta fantasia! En casos com aquests, cové dir que el món és una miqueta covard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada