A 442

Ja sé que, d'extraordinari, no en té res. Ja sé que el més curiós no és el fet mateix sinó com ha trigat a arribar. Aixecar-se del sofà, parlar, i sentir una veu amb una cadència una mica diferent. Res, qüestió de microtons d'aquells que fan el la una mica més brillant, diuen (i és que ara està de moda tocar a 442...) però alguna cosa diu "Ep!" i hi ha un canvi gairebé imperceptible. Gairebé, perquè només ha estat la culminació d'un procés. Aquesta veu està preparada per parlar d'altres coses. Aquests ulls comencen a mirar més lluny i més de pressa. I és tan bonic, tan bonic. Tan esperat. Durant aquests últims mesos? Més encara, durant aquests últims anys. Ara els ingredients d'aquesta pasta van agafant nous matisos de sabor. És un vi que es fa més vell: el mateix de sempre, però una mica diferent. M'ha costat comprendre que no es tracta d'intensitat. No, el terme ha de ser un altre encara que jo no el sàpiga trobar. Així doncs, jo que sempre he pensat que els canvis passaven en mi sense que jo els notés, he viscut l'impuls primer d'una nova cançó. M'agrada esperar (esperar de hope, no de wait) que serà així. M'agrada pensar que així com molts dies dolents seguits són un mal senyal, també molts dies bons signifiquen alguna cosa. Aquesta barreja tan treballada, que he amassat durant temps, comença a fer bona pinta. I la veritat, ja era hora.