Política

La política. És una paraula molt però que molt grossa, tot i que tots la fem servir amunt i avall com ens convé. Encara més ara, després de la campanya i amb les eleccions a sobre. Jo dic "a mi la política m'interessa" i em quedo tan ampla. Aquí, aquí en aquesta política un pèl ambigua és on es es remenen les cireres. I a mi em posa nerviosa, però que nerviosíssima, la gent que, sense ni tan sols haver constatat fins a quin punt som inconscients fent servir el concepte, agafen i decideixen que no hi volen tenir res a veure i, en un dia com ahir, prenen conscientment l'opció de no exercir el seu dret-deure cívic. És una opció, ja ho sé, una opció vàlida, però a mi em posa nerviosa, perquè crec sincerament que qui renuncia participar està renunciant al seu dret a queixar-se. Tothom veu claríssim que té dret a queixar-se, però no entén la participació com un deure. En fi, que és bonic que els col·legis ahir s'omplissin tant. Com a mínim, demostra que la gent veu que aquest moment vol més atenció que altres moments.

A veure si d'una vegada per totes s'aconsegueix que la política prengui la importància que li correspon a la nostra societat. Que no és ser l'ase dels cops de cada conversa, allò sempre criticable, censurable, sinó una eina. La política hauria de ser una cosa bona! Hauria de ser la il·lusió dels ciutadans per escollir el millor, el més bo, el que tingui més bones idees perquè les dugui a bon port. No hauria de ser una colla de discussions de pati d'escola, ni un joc d'interessos on els votants miren de trobar el candidat menys dolent. Per això aquestes eleccions concretes m'han agradat més del que m'agraden les eleccions en general només pel fet de ser eleccions (un dret democràtic pel qual, no ho oblidem, molts han lluitat abans de nosaltres). Perquè la gràcia d'aquesta imperfectíssima democràcia, però democràcia al cap i a la fi, és la possibilitat de preguntar al poble què vol, i esperar que respongui. Aquesta màxima que pot semblar tan evident, alguns no l'entenen.

Jo crec que tots els resultats obtinguts en unes eleccions democràtiques són bons, perquè són el que vol la gent. A vegades la gent s'equivoca (se sap des de l'antiguitat) però és que és el que hi ha. No crec que el més important sigui per quina raó algú convoca unes eleccions, i si aconsegueix o no el seu objectiu, perquè la raó de partit és minúscula comparada amb la raó de poble. L'opinió personal de cadascú és una cosa encara més insignificant: el que compta és que el poble parla, i no em correspon a mi d'interpretar el que diu. Tot i que si jo n'hagués de dir alguna cosa, diria que en un sistema representatiu, on està tan clar que cal separar poders, aquest repartiment d'escons tan inesperat és més bo que dolent. Que quan els partits s'han d'entendre per arribar als objectius comuns és més fàcil que el paper dels polítics acabi sent més complicat, sí, però la política en si molt més senzilla. Tan senzilla com buscar el millor pel major nombre de gent, tan senzill com preguntar, i esperar que el poble parli, ens agradi o no el que ha de dir.

Teoria

I si tot fos la distància? Les circumstàncies no paren de parlar-me, tot el dia, de l'amor i la distància i el desig. I jo, jo per això venia, jo venia perquè algú em fes pensar i em fes entendre. Necessito que m'ajudin a pensar i a entendre. No és que no ho vulgui fer sola, tinc la voluntat, sé seguir però no sóc motor. No puc començar, no tinc el valor de creure en el que penso. Perquè l'única veritat és que no hi ha veritat absoluta.

Volia que em fessin pensar i gairebé ho aconsegueixo. Rellegeixo Bédier uns dies després de passar una setmana escoltant únicament i exclusiva òperes de Wagner, i els pensaments van entrant sols. Aquests amors èpics, tan bonics com idiotes, bells contes d'amor i de mort. "Tristany i Isolda viuen i pateixen per nosaltres". Sona com profètic, però vaig entendre perfectament que volia dir, això. La teoria, la teoria de sempre ens persegueix, i ens fascina precisament perquè és teoria. Qui vol, de veritat, despertar del somni i trobar-se en una vida de grans obstacles i grans misèries? Ningú, ningú ho vol de debò. Si algú us diu que sí, no us el creieu. En el fons aquests que us diran mentida es dediquen a mantenir un equilibri (que no és els "fràgils equilibris", sinó d'equilibris amb marge, amb comoditat) entre allò de tràgic de la vida i la felicitat infantil del victimisme. Una mica com jo, que tendeixo a buscar objectius ben difícils, per tenir una excusa per fracassar, i de pas poder ascendir al cel si no fracasso. "Era molt difícil, però jo ho he fet". Sí, és clar. "La vida és injusta". Ja sé que ja ho he dit altres vegades, però enunciar aquesta teoria, la que diu que la vida és injusta, amb els motius de la tragèdia dalt l'escenari és de covards, és de gent cega a la seva sort. La majoria de vegades que algú diu que la vida és injusta, no ho diu de veritat o no té raó. Perquè tot és teoria. Perquè l'amor dels romàntics és, repeteixo, tan immensament bell com immensament idiota.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Equivocar-se

Equivocar-se, a veure si algú ho diu clar d'una vegada, no és sa ni bo. Siguem justos amb nosaltres mateixos! És humà, sí, com a característica intrínseca humana (l'ésser humà dorm, menja, s'equivoca) i no negaré que a vegades és d'allò més útil. Però mirat fredament, després de caure no és tan important la informació "la rajola estava trencada ergo ara que ja ho sé no hi tornaré a ensopegar" com el fet que t'has trencat la clavícula o un parell de costelles. Perdoneu, però algú ho havia de dir.



(a més, en general tots tenim tendència a oblidar el detall de la rajola trencada; podem acabar sent bàsicament un puré de costelles, a base d'equivocar-nos)

Una gran proesa

Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.

I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.

Silenci

He clicat el play. I aquest moment, si t'hi fixes, sempre, el "just abans" és una forma de música finíssima i secreta. La respiració, just abans de la primera nota. La mica d'aire travessant tot el cos d'algú que es disposa a "deixar-se sortir", deixar sortir a fora el si mateix. Aquest mecanisme sempre m'ha fascinat. Petita alenada endins, que ha de sortir en forma de sorpresa. Farem art tot respirant. La veu surt de dintre. L'aire que els dits faran nota, és el mateix que m'omple el cos d'oxigen. Sé que és un tòpic, ho sé, però és preciós i em ve de gust repetir-ho perquè, com em deien avui, encara que jo tingui una tendència a repetir-me un pèl empipadora, les veritats no deixen de ser-ho només perquè ens n'avorrim. Avui he clicat el play i he sentit el minúscul segon abans del so, altra vegada. El silenci d'abans és fràgil i revelador, d'una manera molt semblant però absolutament diferent del silenci, també elèctric, del final, abans dels aplaudiments, o abans que la cançó definitivament hagi acabat i tornem al silenci natural de les nostres vides que, per sort o per desgràcia, no tenen una banda sonora fora del cap de cadascú. O del meu, en tot cas, que sempre ha estat una freqüència radiofònica privada que, quan no insisteix amb cançonetes emprenyadores de l'estil de "La cucaracha", em dóna un ritme, com tantes altres coses que el meu cap gentilment ofereix a qui es digni a escoltar el que passa aquí dintre. S'ha de saber pouar. Però és silenci no és una cosa que s'estili en el meu cervell. Un cervell força hiperactiu, malgrat no "activar-se" amb el que cal, la majoria de vegades. Potser per això és tan tan increïble el moment en què de cop i volta la mera absència de so, "pam!" és tan palpable que mereix un nom, i la podem tractar de silenci, encara que sigui una paraula sagrada, preciosa i que la gent fa servir amb tan poca responsabilitat (inclosa jo mateixa).

Els músculs es tensen abans del salt, els dits agafen espai per començar a traçar el fil de les notes. Sí, els dits també respiren, abans de començar a tocar. I aquest instant, que culmina, inevitablement, en el trencament del silenci sagrat, és el que li dóna valor. Vol dir, bàsicament, "principi". Vol dir, bàsicament, "inesperat". A veure si a força de repetir-ho ho acabo aprenent.