Silenci

He clicat el play. I aquest moment, si t'hi fixes, sempre, el "just abans" és una forma de música finíssima i secreta. La respiració, just abans de la primera nota. La mica d'aire travessant tot el cos d'algú que es disposa a "deixar-se sortir", deixar sortir a fora el si mateix. Aquest mecanisme sempre m'ha fascinat. Petita alenada endins, que ha de sortir en forma de sorpresa. Farem art tot respirant. La veu surt de dintre. L'aire que els dits faran nota, és el mateix que m'omple el cos d'oxigen. Sé que és un tòpic, ho sé, però és preciós i em ve de gust repetir-ho perquè, com em deien avui, encara que jo tingui una tendència a repetir-me un pèl empipadora, les veritats no deixen de ser-ho només perquè ens n'avorrim. Avui he clicat el play i he sentit el minúscul segon abans del so, altra vegada. El silenci d'abans és fràgil i revelador, d'una manera molt semblant però absolutament diferent del silenci, també elèctric, del final, abans dels aplaudiments, o abans que la cançó definitivament hagi acabat i tornem al silenci natural de les nostres vides que, per sort o per desgràcia, no tenen una banda sonora fora del cap de cadascú. O del meu, en tot cas, que sempre ha estat una freqüència radiofònica privada que, quan no insisteix amb cançonetes emprenyadores de l'estil de "La cucaracha", em dóna un ritme, com tantes altres coses que el meu cap gentilment ofereix a qui es digni a escoltar el que passa aquí dintre. S'ha de saber pouar. Però és silenci no és una cosa que s'estili en el meu cervell. Un cervell força hiperactiu, malgrat no "activar-se" amb el que cal, la majoria de vegades. Potser per això és tan tan increïble el moment en què de cop i volta la mera absència de so, "pam!" és tan palpable que mereix un nom, i la podem tractar de silenci, encara que sigui una paraula sagrada, preciosa i que la gent fa servir amb tan poca responsabilitat (inclosa jo mateixa).

Els músculs es tensen abans del salt, els dits agafen espai per començar a traçar el fil de les notes. Sí, els dits també respiren, abans de començar a tocar. I aquest instant, que culmina, inevitablement, en el trencament del silenci sagrat, és el que li dóna valor. Vol dir, bàsicament, "principi". Vol dir, bàsicament, "inesperat". A veure si a força de repetir-ho ho acabo aprenent.