Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.