Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.
I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada