La lluna la pruna

L'estiu tampoc és una estació tan fantàstica. Vull dir, que fa calor, que se sua, que el sol pica i crema el nas, que si t'encostipes després no hi ha manera de fer bondat. Mil vegades la tardor, és clar. Però de tota manera arriba el solstici; arriba l'inici, l'esclat, l'explosió; arriba així com de sobte el final del juny del vertigen i un juliol groc i calent com un gelat gegant que es desfà treu el nas. No; l'estiu ens agrada perquè també són nits curtes plenes de llum, i fosca esquitxada de llumetes de colors. Ens agrada perquè l'estiu vol dir recuperar l'essència primera dels matins, els matins al llit, els matins al sol, els matins de lectures i capbussons. Els matins, les tardes, les nits, prenen caires diferents quan és estiu. La lluna la pruna riu des d'allà dalt. Groquenca com el meu juliol. Esquerdada, plena, burleta de mi perquè sóc així de mirar la lluna, de pensar que és tan bonic que la lluna plena banyi les nits dels solsticis i és fastigosa tanta poesia gastada junta. El "cursi" ja no es porta, ara. Això és més per Sant Jordi, ara s'ha de ser fresc i espontani com els vestits blancs i el gas petit del cava. És bonic, i és bonic que sigui bonic, i la veritat és que és mentida que la cursileria passi de moda. La lluna la pruna és i serà. Sensual i rodona com ella sola, damn.

L'estrés feliç

El dia de la música és cada any un dia ple de concerts, d'anar amunt i avall, de no arribar tard, d'on he posat la roba negra. El juny tot sencer, de fet, és un mes d'on he posat la roba negra. Un mes de pensar d'on trauré el temps per fer-ho tot, de pensar que he d'estudiar això i allò altre, i que sembla que mai s'hagi d'acabar. Total, que s'ha acabat. I avui és el dia de la música (que podria ser qualsevol altre, però el 21 de juny és un dia la mar de bonic)i serà l'enèsim final de tot plegat, que aquest juny tenia un "final de tot plegat" pràcticament cada setmana. És el que passa, fem música i és el que passa. Com deia el dia 8, punts i seguit. I avui tots a posar-nos la roba negra, que toca cantar, que toca tocar, i toca assajar com sempre. La rutina de sempre. Amb aquest punt d'estrés. És una rutina feliç, és un estrés feliç. Quan em miro la gent que fa música així, que coneix aquest estrés i aquesta rutina, veig molt clar que la música els "fa" a ells molt més del que ells "fan" la música. Perquè la música sempre va un pas endavant canviant les persones: per més que t'endinsis en la música, inevitablement la música estarà molt més dins teu. I és igual com es presenti, de veritat, el dia que t'adones que amb la música pots treure el millor de tu mateix ja no hi ha marxa enrere. I quan la rutina i l'estrés poden ser més emoció que altra cosa, això és extraordinari.

 És un topicazo, ho sé, com també és un topicazo escriure sobre el valor de la música bla bla bla el dia de la música. Però necessitava una excusa de pes per penjar aquesta meravella d'aquí sota, i la veritat és que no té res a veure però de fet és el meu blog i escric tòpics si vull i sóc incoherent si vull. M'agradaria veure la cara del senyor Saint-Saëns, que ningú no sap mai gaire com s'ha de pronunciar, si sentís aquesta mena de remix fantàstic que es treu de la màniga Muse. Amb això a les orelles, qualsevol té ganes de parlar de l'estrés feliç.
 

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.

 

Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Ani DiFranco sona com un retorn

Ani DiFranco sona com un retorn. És molt curiós estar segura de no haver escoltat mai una música i que soni tan reveladorament com un retorn. Amb la mica de por de fracassar que fan els retorns, amb la moltíssima por que porta desfer camí, i tornar sobre els propis peus, o arribar als arbres que ja has vist des d'un altre camí i pensar que potser caminava en cercles des de sempre. Veure tot el bosc sencer però tornar als mateixos arbres. A una sensualitat exactament igual que la de fa temps. A aquesta guitarra a batzegades i brruuuum bruuum brrrum. Ani DiFranco sona com un retorn, i el retorn és tan ambivalent (com el barroc, que és ambivalent, i aquestes coses que són boniques de dir perquè "ambivalent" té tantes lletres), tan ambivalent, com tornar a casa i no saber si està bé que això sigui "casa" o si ja tocaria construir una "casa" diferent d'aquesta. Potser créixer com han acabat fent tots, potser tocaria. Però sentir-me plena, sentir el centre, l'origen, sentir la seguretat que dóna la petjada sobre terreny conegut. Cada pam de terra que visc, ja la sé, ja la sé, la conec i és la meva. El retorn planteja el dubte. El no-saber si això és recular o si és només reafirmar-se. Són la mena de coses que puc pensar quan de cop i volta em ve al cap el nom d'una cantant de qui algú m'havia parlat fa potser un any o dos, i esprémer el cervell fins a recordar el nom concret, i llavors posar Ani DiFranco i que soni com un retorn.