La lluna la pruna

L'estiu tampoc és una estació tan fantàstica. Vull dir, que fa calor, que se sua, que el sol pica i crema el nas, que si t'encostipes després no hi ha manera de fer bondat. Mil vegades la tardor, és clar. Però de tota manera arriba el solstici; arriba l'inici, l'esclat, l'explosió; arriba així com de sobte el final del juny del vertigen i un juliol groc i calent com un gelat gegant que es desfà treu el nas. No; l'estiu ens agrada perquè també són nits curtes plenes de llum, i fosca esquitxada de llumetes de colors. Ens agrada perquè l'estiu vol dir recuperar l'essència primera dels matins, els matins al llit, els matins al sol, els matins de lectures i capbussons. Els matins, les tardes, les nits, prenen caires diferents quan és estiu. La lluna la pruna riu des d'allà dalt. Groquenca com el meu juliol. Esquerdada, plena, burleta de mi perquè sóc així de mirar la lluna, de pensar que és tan bonic que la lluna plena banyi les nits dels solsticis i és fastigosa tanta poesia gastada junta. El "cursi" ja no es porta, ara. Això és més per Sant Jordi, ara s'ha de ser fresc i espontani com els vestits blancs i el gas petit del cava. És bonic, i és bonic que sigui bonic, i la veritat és que és mentida que la cursileria passi de moda. La lluna la pruna és i serà. Sensual i rodona com ella sola, damn.