El dia de la música és cada any un dia ple de concerts, d'anar amunt i avall, de no arribar tard, d'on he posat la roba negra. El juny tot sencer, de fet, és un mes d'on he posat la roba negra. Un mes de pensar d'on trauré el temps per fer-ho tot, de pensar que he d'estudiar això i allò altre, i que sembla que mai s'hagi d'acabar. Total, que s'ha acabat. I avui és el dia de la música (que podria ser qualsevol altre, però el 21 de juny és un dia la mar de bonic)i serà l'enèsim final de tot plegat, que aquest juny tenia un "final de tot plegat" pràcticament cada setmana. És el que passa, fem música i és el que passa. Com deia el dia 8, punts i seguit. I avui tots a posar-nos la roba negra, que toca cantar, que toca tocar, i toca assajar com sempre. La rutina de sempre. Amb aquest punt d'estrés. És una rutina feliç, és un estrés feliç. Quan em miro la gent que fa música així, que coneix aquest estrés i aquesta rutina, veig molt clar que la música els "fa" a ells molt més del que ells "fan" la música. Perquè la música sempre va un pas endavant canviant les persones: per més que t'endinsis en la música, inevitablement la música estarà molt més dins teu. I és igual com es presenti, de veritat, el dia que t'adones que amb la música pots treure el millor de tu mateix ja no hi ha marxa enrere. I quan la rutina i l'estrés poden ser més emoció que altra cosa, això és extraordinari.
És un topicazo, ho sé, com també és un topicazo escriure sobre el valor de la música bla bla bla el dia de la música. Però necessitava una excusa de pes per penjar aquesta meravella d'aquí sota, i la veritat és que no té res a veure però de fet és el meu blog i escric tòpics si vull i sóc incoherent si vull. M'agradaria veure la cara del senyor Saint-Saëns, que ningú no sap mai gaire com s'ha de pronunciar, si sentís aquesta mena de remix fantàstic que es treu de la màniga Muse. Amb això a les orelles, qualsevol té ganes de parlar de l'estrés feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada