Tu tampoc ets un desastre

Comencem pel principi, a veure què en diu l'Iec.

1 m. [LC] Desgràcia greu, ruïnosa, gros infortuni, esdeveniment funest. Els desastres causats per la pedregada, per les inundacions. Aquella pedregada fou un desastre. La pèrdua d’aquell home ha estat un desastre per a la seva família. Un desastre ferroviari. El lloc del desastre. 
2 m. [LC] Cosa que ha anat molt malament, que no ha reeixit, etc. El concert ha estat un desastre. 
3 m. [LC] Persona que ho fa tot malament, que en res no reïx, etc. El seu fill és un desastre.

Ah, els diccionaris. Quina cosa més pràctica, oi? Són l'assegurança més o menys fiable per evitar -o no- les trampes de les paraules. O sigui: que no. Que no, que no n'hi ha per tant, que una paraula com aquesta no és aplicable així com així. I alguns adjectivoincontinents, o adjectivopromiscus o adjectivodependents, com ara jo, sempre tenim el desastre a la boca, però tot és mentida. Ha! Tot és mentida! (això últim s'ha de llegir amb una entonació triomfal, en veu alta i decidida, i amb ulls de bogeria sobtada) No sóc una desgràcia, ni greu ni lleu, en cap cas ruïnosa. Per descomptat, tampoc tinc l'arrogància de considerar-me un gros infortuni ni un esdeveniment funest. Nosaltres... bé, nosaltres no podem ésser pas una cosa. No és que haguem anat bé, no és que haguem reeixit, però tant com "desastre"? I ara, quina cosa més hiperbòlica. Se'ns nota, d'una hora lluny, l'hiperbolodependència, l'hiperbolopromiscuïtat, l'hiperboloincontinència, sí.  I tu? La resposta és "sí, tu" i "no, tampoc". Ets persona, suposo, però igual que jo i que tothom, ni ho fas tot malament, ni és just de dir que no tens èxit en res del que fas. Existir és un èxit, si molt m'apures. Hehehe. Encara que hem quedat que tot és mentida. Hehehe.

Tot plegat és una mica com trencar la ficció publicitària si la Martina Klein surt per la tele i diu la seva edat real. És a dir: tu, jo, nosaltres, tenim permís per seguir dient que som un desastre encara que sigui mentida. Però feia temps que calia una puntualització aquí, perquè per molt que diem hem de ser conscients que no, que no som un desastre; per sort o per des-astre, tant hi fa el que diguem, tant hi fa el cony d'idea de fracàs, tant hi fa que deixem les coses per última hora. Tenim defectes, però no som un defecte. Provoquem episodis desastrosos a vegades, però per més que enunciem aquelles grans sentències de "sóc un gran desastre", o ens describim com "desastre absolut amb pressa crònica" tot és mentida. Com a màxim, com a molt màxim,




.

Hi ha dies

Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com

Avui.

Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com

Ahir.

Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.


Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.

Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.

Tornem a Berlín

Perdó, perdó, sé que vam dir que ja no viuríem més en el passat, perquè ara tenim un present i un present és ara, i el present sempre serà més viu que el passat precisament perquè l'un és un i l'altre és l'altre, bla bla bla. I ep, que consti, que encara no m'he posat a parlar d'aquest fred però vaja, que la tardor ha fet córrer rius de tinta i que això d'escriure va començar una tardor de ja fa temps. I que sé que quan vam ser a Berlín els dies ja es feien curts; que sé que això que ara es fa evidentíssim era llavors ja latent. Però em trobo amb un però, inevitablement, com sempre, em trobo amb les adversatives que no ens deixen mai tranquils. Ja sé que vam dir que prou, ja sé que ara això no toca. I tot i així no ho puc evitar, pels centres liles dels sols més càlids. Pels fums dolços, dolços. I també pel soroll dels rems a l'aigua i les rialles a un nivell sonor infinitament més elevat del que els pobres berlinesos troben suportable. Aquell llac enrevessat en un parc immens, i va, let's rent a boat, i cantem una mica, no? A veus, vinga, sempre és tan divertit cantar a veus en públic, intentant mirar endavant per no trobar-nos amb la llavor de la riallada als ulls de l'altre que ens faran explotar a tots plegats. Afina, afina, no em miris que no em podré aguantar el riure. Aquesta vegada, aquest estiu, Berlín va ser diferent. I me l'he estimada cada vegada, aquesta ciutat, però ara mateix no em puc estar de recordar aquella estoneta descobrint afluents i cantant i gravant els vídeos aquells que encara deu tenir algú però ja no hem vist més. I avui, que és dia de donar gràcies, una mena de sol d'estiu s'encén dins meu entre la barca encallada i els rems amunt i els caps acotats per no tocar les branques baixes dels pollancres sobre el riu. I he d'agrair que una cosa que va començar sent tan petita hagi acabat creixent com una partida de continental que omple fulls i fulls i fulls.

Estic (més) sentimental, què hi farem.

Els nens dels contes

Quan parlem amb un cafè davant (un; només el teu) és tot plegat discursiu i ben lligat, literari i retòric. Fantàstic, fantàstic. Que fa mal escriure, que fa mal llegir, però és el camí, la lletra que fa sortir les coses de dins sembla ser que és l'únic camí. Mmmmm, potser també la música. Potser les coses boniques, tan clarament, tan simplement. M'agradaria saber què ens ha fet així. Ho penso sovint, ho penso molt més sovint del que reconec. No som només tu i jo, sinó una bona colla. Avui llegia per casualitat que Confuci va dir que "aprendre sense pensar és inútil; pensar sense aprendre és perillós". Ha, ha, ha ha ha. Però nosaltres som més de pensar sense aprendre, oi? Si més no, en aquest cas concret. És tan trist i bell, i és tan horrible posar junts aquests adjectius i quedar-nos tan amples. Et dic la meva teoria? La diré a tothom: crec que nosaltres som els nens dels contes. Que quan érem petits vam aprendre a estimar històries boniques, i després vam començar a voler-les trepidants, interessants, originals. Que un bon dia algú ens va dir allò de "quan les històries tenen final feliç, senyal que el final encara no ha arribat" i ens vam apuntar al carro del drama, que sempre dóna més joc. Que vam tocar amb els dits aquell amor dels poetes, l'amor de dir "perquè has vingut han florit els lilàs" (segueix-lo, segueix-lo, sé que el segueixes i això em fa feliç), i coses d'aquestes, i ara en tenim impregnada l'empremta, com d'una tinta espessa i multicolor que tot ho taca i ens encadena a la dictadura del color.

Som els nens dels contes, els que ja fa temps que intuïm que la realitat no és l'element que ens defineix, que fem el que fem sempre queda una engruna d'allò que seria, allò que podria haver estat si l'argument de cop i volta prengués un gir inesperat. Els nens dels contes que saben viure només a mitges (i m'excuso, de veritat, per haver-te inclòs en aquest grup més absurd que selecte), que no han sabut fer el gest de tancar el llibre. Com aquell a qui, "del poco dormir y del mucho leer, se le secó el cerebro"... tot i que prefereixo pensar que el cervell o el cor o el que sigui, no el tenim pas sec, sinó estovat de molts anys així, que tenim una sobredosi de somnis i aquestes coses passen, i així jo segueixo esperant -amb més o menys convenciment- superar aquest estadi de maduresa sempre relativa, amb una estètica entre naif i romàntica (en el sentit, és clar, del XIX que no hem viscut); tant quan ho faig expressament com quan no. Esperant -torno a un "nosaltres" que m'alliberi una mica- que algú ens perdoni per no saber posar els peus a terra. Esperant que algú ens perdoni per tenir la barra de dir aquestes barbaritats de nosaltres mateixos en atacs d'autocomplaença victimista. Esperar que ens perdonin perquè potser no és culpa nostra. Sí, com m'agradaria, saber què ens ha fet així.