Perdó, perdó, sé que vam dir que ja no viuríem més en el passat, perquè ara tenim un present i un present és ara, i el present sempre serà més viu que el passat precisament perquè l'un és un i l'altre és l'altre, bla bla bla. I ep, que consti, que encara no m'he posat a parlar d'aquest fred però vaja, que la tardor ha fet córrer rius de tinta i que això d'escriure va començar una tardor de ja fa temps. I que sé que quan vam ser a Berlín els dies ja es feien curts; que sé que això que ara es fa evidentíssim era llavors ja latent. Però em trobo amb un però, inevitablement, com sempre, em trobo amb les adversatives que no ens deixen mai tranquils. Ja sé que vam dir que prou, ja sé que ara això no toca. I tot i així no ho puc evitar, pels centres liles dels sols més càlids. Pels fums dolços, dolços. I també pel soroll dels rems a l'aigua i les rialles a un nivell sonor infinitament més elevat del que els pobres berlinesos troben suportable. Aquell llac enrevessat en un parc immens, i va, let's rent a boat, i cantem una mica, no? A veus, vinga, sempre és tan divertit cantar a veus en públic, intentant mirar endavant per no trobar-nos amb la llavor de la riallada als ulls de l'altre que ens faran explotar a tots plegats. Afina, afina, no em miris que no em podré aguantar el riure. Aquesta vegada, aquest estiu, Berlín va ser diferent. I me l'he estimada cada vegada, aquesta ciutat, però ara mateix no em puc estar de recordar aquella estoneta descobrint afluents i cantant i gravant els vídeos aquells que encara deu tenir algú però ja no hem vist més. I avui, que és dia de donar gràcies, una mena de sol d'estiu s'encén dins meu entre la barca encallada i els rems amunt i els caps acotats per no tocar les branques baixes dels pollancres sobre el riu. I he d'agrair que una cosa que va començar sent tan petita hagi acabat creixent com una partida de continental que omple fulls i fulls i fulls.
Estic (més) sentimental, què hi farem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada