Comencem pel principi, a veure què en diu l'Iec.
1 m. [LC] Desgràcia greu, ruïnosa, gros infortuni, esdeveniment funest. Els desastres causats per la pedregada, per les inundacions. Aquella pedregada fou un desastre. La pèrdua d’aquell home ha estat un desastre per a la seva família. Un desastre ferroviari. El lloc del desastre.
2 m. [LC] Cosa que ha anat molt malament, que no ha reeixit, etc. El concert ha estat un desastre.
3 m. [LC] Persona que ho fa tot malament, que en res no reïx, etc. El seu fill és un desastre.
Ah, els diccionaris. Quina cosa més pràctica, oi? Són l'assegurança més o menys fiable per evitar -o no- les trampes de les paraules. O sigui: que no. Que no, que no n'hi ha per tant, que una paraula com aquesta no és aplicable així com així. I alguns adjectivoincontinents, o adjectivopromiscus o adjectivodependents, com ara jo, sempre tenim el desastre a la boca, però tot és mentida. Ha! Tot és mentida! (això últim s'ha de llegir amb una entonació triomfal, en veu alta i decidida, i amb ulls de bogeria sobtada) No sóc una desgràcia, ni greu ni lleu, en cap cas ruïnosa. Per descomptat, tampoc tinc l'arrogància de considerar-me un gros infortuni ni un esdeveniment funest. Nosaltres... bé, nosaltres no podem ésser pas una cosa. No és que haguem anat bé, no és que haguem reeixit, però tant com "desastre"? I ara, quina cosa més hiperbòlica. Se'ns nota, d'una hora lluny, l'hiperbolodependència, l'hiperbolopromiscuïtat, l'hiperboloincontinència, sí. I tu? La resposta és "sí, tu" i "no, tampoc". Ets persona, suposo, però igual que jo i que tothom, ni ho fas tot malament, ni és just de dir que no tens èxit en res del que fas. Existir és un èxit, si molt m'apures. Hehehe. Encara que hem quedat que tot és mentida. Hehehe.
Tot plegat és una mica com trencar la ficció publicitària si la Martina Klein surt per la tele i diu la seva edat real. És a dir: tu, jo, nosaltres, tenim permís per seguir dient que som un desastre encara que sigui mentida. Però feia temps que calia una puntualització aquí, perquè per molt que diem hem de ser conscients que no, que no som un desastre; per sort o per des-astre, tant hi fa el que diguem, tant hi fa el cony d'idea de fracàs, tant hi fa que deixem les coses per última hora. Tenim defectes, però no som un defecte. Provoquem episodis desastrosos a vegades, però per més que enunciem aquelles grans sentències de "sóc un gran desastre", o ens describim com "desastre absolut amb pressa crònica" tot és mentida. Com a màxim, com a molt màxim,
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada