La tardor, una mica com la munió de llocs comuns que tots compartim, ha estat al llarg dels anys moltes coses, des de l'olor de castanyes torrades a la del polsim de fulles mortes que la ventada rebrega; des del primer fred que es fica endins del nas a la primera calidesa de sota les mantes. La tardor, mal m'està dir-ho (per allò de tornar als llocs comuns, de la rosa al mar, de l'amor a la lluna), pot ser el que vulgui, molt més que la primavera, per favor, on vas a parar, si no hi ha color.
La tardor, avui, es palpa com una totalitat, com qui posa les mans en un cubell ple d'argila blanca, ni sòlida ni líquida; freda, densa i al mateix temps lleugera. La tardor és que es fa fosc molt d'hora i la pal·lidesa comença a ser blancor. Costa de dir, costa de dir. Com estàs? Bé, anar fent, mira (amb el temps just de vacil·lació just abans de contestar que diu "no exactament bé però no hi ha cap paraula més apropiada"). La importància evident del que no diem, molt més del que diem. I és bonic que avui pugui ser també rialletes d'escuma a mig matí.
La tardor, avui, és la certesa que el vent viu dins de casa, que cantusseja i riu com un més, i que quan no hi és només vol dir que ha decidit no entrar, però podria fer-ho si volgués. Avui, és el llegir que ens fa perdre l'escriure. No sé massa com retratar aquest estat d'apatia beatífica sense recórrer a la música, però tampoc vull posar-hi una melodia concreta, perquè no la té. Potser aquest silenci ple de petits sorolls: el brunzit de les màquines, la respiració dels que dormen, la nit al carrer, el vent, el vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada