La meva feblesa

Cada vegada que passa, penso el mateix. Em dic que un dia et diré "això, no m'ho diguis mai més" i t'ho diré molt seriosa i et faré por, encara que només una estona, perquè en el fons saps com sóc i no sóc així. "Això, no m'ho diguis mai més". Digue'm pel meu nom. Baixa del burro. No m'ho diguis, no m'ho diguis mai més.

Cada vegada que passa penso que s'ha d'escriure per recordar-ho. Perquè un dia jo m'hauré fet molt gran i molt cansada i potser m'oblido d'això. Però és molt clar: més enllà de qui té raó i qui no la té, hi ha sempre qui necessita ser protegit i qui no ho necessita. És tan clar que quan per orgull jo -tampoc- no puc evitar caure en la rebequeria i defensar el meu orgull amb un egoisme que no respecta ni ampara la feblesa, em sento molt culpable. Tant, que necessito escriure-ho, necessito haver-ho escrit per quan me'n torni a oblidar. Per quan el meu jo del futur no sigui tan feble com sóc jo avui, i li costi més entendre que cal protegir la gent quan és més feble. Tant com la pròpia feblesa ens permeti. El més fort és el que no necessita demostrar-ho, per això plorar ens fa forts. Per això plorar ens fa fortes. A tu t'estimo, nosaltres ens estimem, però tens alguna cosa que fa que et sigui molt fàcil ferir-me, i em fas mal, em fas mal. Quan passa, torno a ser estranya i fosca, com fa molts anys, torno a sentir la ràbia i tot torna a ser difícil, i torno a no haver entès que les coses que penso que he de fer sola mai, mai, pel bé de tots plegats, mai les hauria de fer sola. I sí, ja sé que segurament sóc una de les persones que et jutjarà més severament, però també sóc una de les persones que més t'estima. Així que, si us plau, si tens prou fortalesa, no em diguis això mai més, mai, mai més. T'ho dic perquè t'estimo i et vull millor: respecta la meva feblesa. Estima-la, que jo (que també m'estimo, que també em vull millor) provaré de fer el mateix.