S'ha de ballar

S'ha de ballar! No hi ha cap altra manera de treure fora l'alegria quan es desborda. Balleu ara mateix o acabareu així d'engatats d'energia, tant que no podreu parar de riure i cantar per dintre, tant que al final ballareu pel carrer, pel passadís de casa, per la universitat, ballareu mentre aneu en bicicleta i mentre esmorzeu morts de son. Tant que imaginareu escenes en què tothom que espera un tren a Sants comença a portar una mateixa pulsació amb el peu i deixen els àifons i els llibres i les musaranyes i comencen a ballar al so d'una música que cadascú sent al seu cap i prou, i ballen i ja no es preocupen del temps ni de la bateria dels ài-elquesigui. Deuen ser les endorfines, l'adrenalina, la dopamina, aquest munt de substàncies que sonen a droga o a cosa dolça, que ens inunden el cervell i som presos d'una onada de felicitat despreocupada, una onada tan grossa i incontenible que sacseja tots els membres i ballem, ballem.

M'encanta aquell "shall we dance" tan autèntic que tenen els anglesos. I mira que n'arriba a ser de british i amazing. Doncs sí, we dance, ballem, ballem com sigui, de La Casa Azul a les danses de Vilanova, passant per tooooota la resta. Balleu com ballaven els nostres pares de joves. O com ballaven els nostres avis de joves. O com ballaran els nostres fills de joves. Balleu fent el boig com si no us mirés ningú, balleu fent el sexi com si us mirés tothom, balleu en rotllana o en parelles ordenades (el pasdoble que és molt fàcil, o el fox que tot és agafar-li el truc; la qüestió és dur l'esquena dreta i mirar endavant), balleu sardanes o la Macarena, balleu estil salsa o estil flamenco, estil swing o estil perreo. Balleu la bossanova i el reggae, la rumba i el rock. Balleu sols davant del mirall, o balleu acompanyats, ja sigui d'amics, d'enamorats o de desconeguts, balleu amb gent que teniu al facebook però que mai sabeu si saludar, balleu amb el primer que passi, balleu amb qui us ho demani i amb qui no us ho demani, i convenceu per ballar tots aquells que diuen que no tenen gràcia per moure's. Perquè encara que fos veritat, això no és gens important. La vida ballada és més vida, per alguna cosa diuen allò de "que me quiten lo bailao". Així doncs, ens veiem ballant diumenge a la tarda i tots els altres dies, ballant més bé o més malament, que qui no balla no mama, i ballant la gent s'entén.

Aquest febrer tan nostre

(música, sisplau)

És febrer, per fi, nedem en un febrer que fa olor de febrer i amb això n'hi ha prou. S'ha acabat l'espera que frisa, que prepara, l'espera que va conduint totes les converses a un tema únic. Amics, això és el febrer i passa tan poc a poc i amb tanta pressa... Ve Carnaval, arriba el Carnaval i no vull pensar en res més. Sabeu aquella cara de llum i misteri que fan els nens des de mitjans desembre només de pensar que cal fer la carta als reis? Doncs igual però per sempre, igual només de saber que cada any el febrer vindrà així de vestit de colors, prometent mostrar-nos una Vilanova ben nostra, ben de naltros, la dels carrers enganxifosos i plens de gent i d'alegria.

Porto dues setmanes així, des que un sensor inconscient va engegar l'equip de música dins el meu cap. Ara passo els dies i les nits senceres sentint el Turuta i l'Amparito, la Celia Cruz, la Cindy Lauper i les Spice Girls. No hi ha res a fer, sembla la ràdio del Carnaval o una versió íntima del recopilatori de l'Ainhoa. Això és l'explicació d'una espera, l'espera del moment en què el febrer finalment ens donarà tot allò que prometia. Quina sort haver nascut aquí, quina sort viure aquí i viure això i viure-ho així. He de dir que a mi sí que m'agrada sacralitzar les coses. No vull dir que s'hagi de perdre de vista la realitat pura i dura, però que consti, tenim dret a construir pedestals si volem. Tenim dret a viure les coses i viure-les com grans coses. I això ho puc dir si parlo del Carnaval de Vilanova i la Geltrú amb la gent de Vilanova i la Geltrú. Als altres us ho intento justificar i veig que sobretot em capteu la passió en parlar-ne, més que no pas l'explicació de l'acte aquell o l'acte altre. Però ja m'està bé així, perquè aquesta passió, potser fora de mida però indubtablement genuïna, absolutament legítima i justificada, és l'essència del Carnaval.

Bé, paro d'escriure perquè m'adono que m'estic anticipant. Però per si algú encara no ho té clar, vilanovins, ja podem deixar de dir que "ve el Carnaval", perquè aquest febrer tan nostre ja s'acaba... i ja és carnaval.

Trenc d'alba

Trenc d'alba. Això, per si no ho sabies, és el significat del primer vers del càntic. Per casualitat m'arriba a les orelles la gravació on cantem tu i jo com si fóssim una sola veu (i no t'ho creuràs però m'hi he de fixar per distingir qui és qui). No és una cançó qualsevol, no, diria que és de les que han acabat sent cançons nostres. I a més aquesta lletra de vida i aquesta música d'energia, tot plegat sense estripar res, però té empenta. Morning has broken like the first morning. Parla de coses més grandioses que nosaltres, que es manifesten a la nostra vida com un do.

 "Càntic" és una paraula que m'agrada. Parla de cants poderosos, de paraules que mouen i música que les fa arribar a tots els cors. M'agraden els nostres càntics que ens mostren el poder amagat que tenim quan cantem alhora. Quan la sang se'ns compassa, sona una guitarra i jo sóc tota gratitud. T'estimo, t'estimo, t'estimo. Perdona'm l'exhibició pública d'adoració, però de fet ja tenim tothom prou acostumat. Praise for the singing, praise for the morning, praise for them springing fresh from the world. T'ho diria amb mil càntics. Cel d'abril, mar d'espigues, primera claror de tots els dies. Alba vermella i blanca i blava i verda i daurada. M'és igual tota la resta, conec la bellesa dels teus colors i saps que sovint aquesta bellesa és la meva causa. Des de la meva teoria del mirall, cuidar-te és el més natural del món. Fas que la meva veu soni millor, hehe, això ho mereix tot, ho donaria tot per aquesta sort. A algú que reflexiona tant al voltant del "jo", no se li pot fer regal més preuat que un "nosaltres" com aquest.

La dissonància

 Encara no fa un any (i sembla que tot plegat sigui així des de sempre) vaig llegir aquell llibre on Johann Sebastian a casa seva somriu per dintre. "Les dissonàncies també les ha creades Déu", diria que diu. Cabré i Schubert i Bach. M'agrada la gent que va a parar per sistema a la seva pròpia manera d'entendre la dissonància. M'agrada la dissonància, però a vegades havia admès secretament que la vida plàcida de les cançonsEstrellaDamm té molta gràcia, també. I és veritat, però el gust per la dissonància en general -evidentment, no parlo només de música- és una marca ben concreta. Jo em pensava (aaaah "jo em pensava - jo em pensava"! No pensis tant i treballa una mica!) que demostrava un cert esperit romàntic, una tendència a l'obsessió, un petit VonTrier-Wagner aquí dins. Però a vegades les novenes resolen com no t'esperaves.

Fa un parell de setmanes vaig tenir una sorpresa curiosa. Tot va començar amb allò que podem anomenar un "contratemps". De contratemps se'n poden tenir sempre, però la veritat és que no m'ho esperava, no pas ara, i tot i això el que de debò m'ha sorprès molt gratament ha estat la meva pròpia reacció davant d'això. A mi, com a molta altra gent, em molesta especialment perdre el control de tot allò que tinc la responsabilitat de controlar. I no obstant això aquesta vegada vaig semblar una persona adulta i tot. Es veu que les bones influències comencen a deixar marca. Encara resultarà que estic perdent el costum adorable de la rebequeria pel gust de la rebequeria. En dues setmanes he descobert un parell de coses que no sabia: en primer lloc, que sóc una persona sorprenentment pràctica (i és que la rebequeria, evidentment, no és eficaç ni eficient) i en segon lloc, que és igual el que jo cregui que sóc o el que jo digui que sóc, perquè probablement m'equivoco. Jo i qualsevol altra persona, aaaah, sap greu, aquí no es salva ni l'apuntador. Per sort, diria que sempre tindrem tots plegats la capacitat de sorprendre'ns amb bones reaccions en moments que sempre havíem temut una mica i vaja, no n'hi ha per tant.  Vull dir: apreciar els problemes és més aviat pretensiós, però és que de tot se'n diu "problema", tu. Fa temps que tinc clar que a mi no em fan falta problemes reals, perquè tinc el do dubtosament meravellós de trobar sempre dintre meu les punxes que cal vèncer. Els obstacles són aquí dins, és l'etern "ho estem treballant", la consciència tranquil·la de conèixer (alguns dels) defectes i les ganes de posar-hi remei. Com també deixo anar sovint, aquests són "els problemes de la gent que no té problemes".

Parlo de la dissonància amb una veritable passió, una mica com parlo de la passió mateixa. Malgrat tot és bonic descobrir que les espirals de teranyina que poden arribar a cobrir aquest món interior tan Melancholia, tan oníric i tot plegat es queden darrere la pantalla o darrere les parpelles. Fins i tot amb el convenciment que la realitat pot arribar a ser força prescindible, la dissonància no fa mal; s'espera fins l'últim acord de preludis eterníssims i després tot s'estremeix quan es posa al seu lloc. Hi ha una primavera aquí sota! La dissonància fa que la tònica no sigui l'estat natural de les coses, sinó un do que cal apreciar, la seva grandesa és el poder de transformar el que és quotidià en una cosa extraordinària: és un concepte preciós com el de l'hivern, que a vegades fa molt mal, però sempre compleix les promeses d'un bé més gran i més bell.