La dissonància

 Encara no fa un any (i sembla que tot plegat sigui així des de sempre) vaig llegir aquell llibre on Johann Sebastian a casa seva somriu per dintre. "Les dissonàncies també les ha creades Déu", diria que diu. Cabré i Schubert i Bach. M'agrada la gent que va a parar per sistema a la seva pròpia manera d'entendre la dissonància. M'agrada la dissonància, però a vegades havia admès secretament que la vida plàcida de les cançonsEstrellaDamm té molta gràcia, també. I és veritat, però el gust per la dissonància en general -evidentment, no parlo només de música- és una marca ben concreta. Jo em pensava (aaaah "jo em pensava - jo em pensava"! No pensis tant i treballa una mica!) que demostrava un cert esperit romàntic, una tendència a l'obsessió, un petit VonTrier-Wagner aquí dins. Però a vegades les novenes resolen com no t'esperaves.

Fa un parell de setmanes vaig tenir una sorpresa curiosa. Tot va començar amb allò que podem anomenar un "contratemps". De contratemps se'n poden tenir sempre, però la veritat és que no m'ho esperava, no pas ara, i tot i això el que de debò m'ha sorprès molt gratament ha estat la meva pròpia reacció davant d'això. A mi, com a molta altra gent, em molesta especialment perdre el control de tot allò que tinc la responsabilitat de controlar. I no obstant això aquesta vegada vaig semblar una persona adulta i tot. Es veu que les bones influències comencen a deixar marca. Encara resultarà que estic perdent el costum adorable de la rebequeria pel gust de la rebequeria. En dues setmanes he descobert un parell de coses que no sabia: en primer lloc, que sóc una persona sorprenentment pràctica (i és que la rebequeria, evidentment, no és eficaç ni eficient) i en segon lloc, que és igual el que jo cregui que sóc o el que jo digui que sóc, perquè probablement m'equivoco. Jo i qualsevol altra persona, aaaah, sap greu, aquí no es salva ni l'apuntador. Per sort, diria que sempre tindrem tots plegats la capacitat de sorprendre'ns amb bones reaccions en moments que sempre havíem temut una mica i vaja, no n'hi ha per tant.  Vull dir: apreciar els problemes és més aviat pretensiós, però és que de tot se'n diu "problema", tu. Fa temps que tinc clar que a mi no em fan falta problemes reals, perquè tinc el do dubtosament meravellós de trobar sempre dintre meu les punxes que cal vèncer. Els obstacles són aquí dins, és l'etern "ho estem treballant", la consciència tranquil·la de conèixer (alguns dels) defectes i les ganes de posar-hi remei. Com també deixo anar sovint, aquests són "els problemes de la gent que no té problemes".

Parlo de la dissonància amb una veritable passió, una mica com parlo de la passió mateixa. Malgrat tot és bonic descobrir que les espirals de teranyina que poden arribar a cobrir aquest món interior tan Melancholia, tan oníric i tot plegat es queden darrere la pantalla o darrere les parpelles. Fins i tot amb el convenciment que la realitat pot arribar a ser força prescindible, la dissonància no fa mal; s'espera fins l'últim acord de preludis eterníssims i després tot s'estremeix quan es posa al seu lloc. Hi ha una primavera aquí sota! La dissonància fa que la tònica no sigui l'estat natural de les coses, sinó un do que cal apreciar, la seva grandesa és el poder de transformar el que és quotidià en una cosa extraordinària: és un concepte preciós com el de l'hivern, que a vegades fa molt mal, però sempre compleix les promeses d'un bé més gran i més bell.