Hi ha mosques vivint i morint a tot arreu. Qui s'imagina la transcendència vista a través de les ales irisades? No hi ha demà per la mosca que s'ofega al got mig buit d'ahir a la nit. No hi ha avui. No hi ha cel per les víctimes de la xancleta que s'acumulen a tot arreu. No hi ha peus descalços que esquivin cigarretes. La música és el vidre per reciclar que dringa i el drum insistent als altaveus que mai no callen -però si callen se sent com brunzeixen les arnes que agonitzen al Fly-Kol-tiras-atrapamoscas, il·luminades pel fluorescent, blanquíssimes de clínica i d'experiment, de fàstic desfastiguitzat, de normalitat desendreçada i taules enganxifoses de cafè vessat. Quanta boirina, quanta son en l'aire: això és la veritable natura morta, la dels cendrers improvisats en gots de plàstic, imitadors de la cervesa amb fons de cendra i burilles on neden pinyols d'oliva i aquells fruits secs de la barreja que sempre queden quan s'han acabat els quicos i els cacauets.
Així doncs, una mena de decadència que porta al límit la tolerància al desordre, fins i tot la d'algú com jo. Però s'hi està bé, malgrat tot. Perquè devem haver-la matat nosaltres, la natura, per tenir-la morta en aquest escenari. Natura morta entre convulsions amb una pastilla de sang a la boca.
No escric: bé, ara sí que escric, però no escric fins que escric, fins i tot si decideixo retratar les coses lletges només pel plaer de descriure. Mentrestant, una bona persona ha endreçat, i ara, bé, ara he posat Mishima, i ja són dos quarts d'una. Preparo el final d'aquest text de penitència i per no perdre el costum en aquest blog que ja no té costums, tinc la intenció abjecta d'acabar en major fins i tot l'exageració del patetisme que acabo de fer així pim pam. M'esperen mil coses vives entre la natura morta i la natura a seques, nens que toquen l'ukelele, cançons de bona nit, enyors de bona nit, dolçors i migsomriures, du, duru, duruduru.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada