Ja sé que ho he dit mil vegades, tot allò de la llum tan jipiós, que moltes llums es mengen les ombres però no haurien de cremar els ulls, que la felicitat massa grossa per massa bandes ha d'eixamplar el cor i no esgangalar-lo; però surt el sol i ho torno a dir. Ho torno a dir si surt el sol i sona Manel i Mishima i Joan Dausà i tothom té aquellla cosa de ploro i no ploro que també t'agafa a Taizé, i l'estiu és tan groc i blau a través dels ulls de vidre. La tendresa i el regust oníric de cada nota i cada paraula.
Demà és l'hora dels adéus, i és tan greu recordar que tot són adéus, adéus greus de gust de cafè, fora mosques, fora els ressons de l'idil·li de l'astre rei poc a poquet, i tots som molt tous, tranqui tio, les coses van bé perquè es flueix poc a poc i les onades retornen. La por dels espais en blanc, les samarretes tenyides esteses sobre la gespa. L'amor gratuït, la bona voluntat, el plaer veritable de la coneixença. La gent sospira molt molt fort quasi sanglots sobre els acords de Vestida de Nit, i tot plegat la calma i els ocells fora que diuen que no cal anar a dormir. Per què anar a dormir si la son es bressa com tots nosaltres, al punt indefinit de l'última matinada? L'última matinada, ho tornaré a dir. Les últimes matinades són sempre més blaves que les altres, sempre menys fredes, sempre més plàcides, sempre més dia i menys nit. Sempre i sobretot avui, que tot descansa i res dorm, que s'ha apagat el fum i la música és suau com la vida mateixa i aix, aix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada