diumenge, 24 d’agost del 2014

Girasols i nectarines

My beautiful Barcelona, em diu ella, i jo me la crec. L'Agata no sap com he voltat i com volto, però el fet és que ara mateix viatja amb la seva flauta riallera d'aigües argentades en un autobús atapeït, travessant Europa, cap a la terra dels girasols i les nectarines. Ja ho veieu, tots acabem tornant, tornant on sigui, a la nostra infantesa, als nostres temes preferits, al google maps perquè ens ensenyi un grapat de tendes blaves petites com formigues. Avui em menjo una nectarina lluny de la meva amiga polonesa que viatja, see you on August '15 maybe, lluny del diumenge al vespre de respirar i dir veus, ja tornem a ser aquí, the place where you belong, de respirar i no saber què ens espera i obrir els braços entre lluentors ataronjades per rebre el torrent d'aigua de vida que ens ha de netejar.

Caminar per la gespa, silence please, fa pessigolles als dits dels peus, i després fer el te i dir-li al noi de davant de la cua:
Hey, you, were you here last year? No? You look familiar to me, maybe in 2012. Yesssss. Sure. The boy with a violin. Nice to meet you again. 
I ja està, una vida senzilla on cada passa és, d'alguna manera, part de la tornada.
Campanes, culleres, ja se sap.
Girasols fins a l'horitzó, el cel de sempre, però tu i jo no hi som (allà sota, mirant-nos el cel des de sota). Potser l'any passat la dosi va ser prou grossa per passar dos anys... Per un moment vam passar de ser "nosaltres dues" a ser "nosaltres quatre" fent braçalets i estenent la roba a l'habitació de la polonesa; les altres també troben a faltar el cel amplíssim: cadascú a casa seva (i, per sort, suposem que Déu a la de tots) i alguns encara ben lluny. Cada dia veig el braçalet verd que em va fer la Neus i penso en aquest "nosaltres quatre" amb una barreja blava d'emocions. Paro per escriure en un altre paper: us he trobat a faltar i encara us estic trobant a faltar. I per un moment gairebé puc notar una il·lusió olfactiva d'espècies al cuscus i galetes de mantega. Mossega, Neus, mossega la nectarina mentre fuig l'estiu i tu no respires de diumenge, recordant la pluja d'altres anys i les dents tan blanques entre verds i blaus i marrons de fusta, entre altres blancs, altres blancs, altres vides, gust de crêpe i vegeterian pizza i gust d'estius llunyans i de passat macerat que és quan el passat és més bo perquè és prou madur per assaborir-ne la dolcesa preciosa. Tot és, tanmateix, al seu lloc, de la manera correcta. Vull dir, que no tinc cap problema amb l'ara i aquí. És només l'enyor petit de la novetat. Dimarts farà dos anys que tot va canviar definitivament i sóc molt feliç, això és tot, Han estat dos bons anys. La terra dels girasols i les nectarines ens espera més endavant ja ho sabem, que cap terra espera ningú, però ens agrada la idea del fil que ens estira des de lluny  i nosaltres seguim estimant intensament, i ens seguim estimant intensament.

dijous, 14 d’agost del 2014

Els mars que ens separen

Tens quatre duros del primer sou i ja et sents molt més lliure, més gran i més... això, més alliberat, de poder anar amunt i avall, mira, a Menorca, al Marroc, a l'altra banda de l'Atlàntic. Que mira, no depenc de tu ni de ningú, tra-la-rà; una motxilla, intuïció lingüística per inventar-se l'anglès o whatever, i bàsicament seria això. Ja ho veuen, el preu de la llibertat és l'allunyament, fer els lligams no menys estrets però sí més amples, com flexibles, com de goma, com de tu en Londres y yo en California. Aquí hi ha una altra mena de llibertat i clar que tothom s'enyora, però a alguns els enyores menys que a un altre. No vull resultar cruel, no ho voldria. A vegades perdo els nervis, això és tot. I no vull parlar de les coses de dos perquè són això, coses de dos. No d'aquests dos, vaja; i tampoc vull parlar de les coses de tres, que m'enfado i ja n'he parlat prou. No en vull parlar més que per deixar anar la pinzellada dels meus quinze anys retrobats, què hi farem, callo que em poso així mig blava i mig trista.

És més fàcil parlar de nosaltres dues, del que hem fet sempre, de les alegries de sempre i de les rabietes de sempre, que són aquestes de què tu ara estàs lluny, senyoreta gratacels, i ni recordes la tirania del rellotge. Tot l'amor del món necessita, tanmateix, oblidar a vegades la tirania del rellotge. Has posat un mar entre nosaltres, no et fa impressió? Ja sé que en el fons és el mateix, que no puc venir si em necessites (i no em necessites, és clar) i això no té res a veure amb els mars que hi hagi entre nosaltres. Sé que tampoc em podries venir a buscar a Hongria a peu si fossis aquí, però m'embafa la idea del mar tan gros que ens separa. Les coses es posen serioses quan t'estimes a través del mar i de la terra, quan t'estimes amb lligams de goma, quan saps del cert que tot plegat es tornarà a estrènyer sense cap esforç. Tornarem, tots plegats, però d'això ja en parlarem, ho deixo a deure. Ara toca marxar confonent els dies, de matinada, amb el regust de l'espígol, a posar mar i terra entre tots. Prometo escriure't. Les cartes són més profundes quan travessen terra i mars.