My beautiful Barcelona, em diu ella, i jo me la crec. L'Agata no sap com he voltat i com volto, però el fet és que ara mateix viatja amb la seva flauta riallera d'aigües argentades en un autobús atapeït, travessant Europa, cap a la terra dels girasols i les nectarines. Ja ho veieu, tots acabem tornant, tornant on sigui, a la nostra infantesa, als nostres temes preferits, al google maps perquè ens ensenyi un grapat de tendes blaves petites com formigues. Avui em menjo una nectarina lluny de la meva amiga polonesa que viatja, see you on August '15 maybe, lluny del diumenge al vespre de respirar i dir veus, ja tornem a ser aquí, the place where you belong, de respirar i no saber què ens espera i obrir els braços entre lluentors ataronjades per rebre el torrent d'aigua de vida que ens ha de netejar.
Caminar per la gespa, silence please, fa pessigolles als dits dels peus, i després fer el te i dir-li al noi de davant de la cua:
Hey, you, were you here last year? No? You look familiar to me, maybe in 2012. Yesssss. Sure. The boy with a violin. Nice to meet you again.
I ja està, una vida senzilla on cada passa és, d'alguna manera, part de la tornada.
Campanes, culleres, ja se sap.
Girasols fins a l'horitzó, el cel de sempre, però tu i jo no hi som (allà sota, mirant-nos el cel des de sota). Potser l'any passat la dosi va ser prou grossa per passar dos anys... Per un moment vam passar de ser "nosaltres dues" a ser "nosaltres quatre" fent braçalets i estenent la roba a l'habitació de la polonesa; les altres també troben a faltar el cel amplíssim: cadascú a casa seva (i, per sort, suposem que Déu a la de tots) i alguns encara ben lluny. Cada dia veig el braçalet verd que em va fer la Neus i penso en aquest "nosaltres quatre" amb una barreja blava d'emocions. Paro per escriure en un altre paper: us he trobat a faltar i encara us estic trobant a faltar. I per un moment gairebé puc notar una il·lusió olfactiva d'espècies al cuscus i galetes de mantega. Mossega, Neus, mossega la nectarina mentre fuig l'estiu i tu no respires de diumenge, recordant la pluja d'altres anys i les dents tan blanques entre verds i blaus i marrons de fusta, entre altres blancs, altres blancs, altres vides, gust de crêpe i vegeterian pizza i gust d'estius llunyans i de passat macerat que és quan el passat és més bo perquè és prou madur per assaborir-ne la dolcesa preciosa. Tot és, tanmateix, al seu lloc, de la manera correcta. Vull dir, que no tinc cap problema amb l'ara i aquí. És només l'enyor petit de la novetat. Dimarts farà dos anys que tot va canviar definitivament i sóc molt feliç, això és tot, Han estat dos bons anys. La terra dels girasols i les nectarines ens espera més endavant ja ho sabem, que cap terra espera ningú, però ens agrada la idea del fil que ens estira des de lluny i nosaltres seguim estimant intensament, i ens seguim estimant intensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada