Ens disposem a escurar l'últim racó de l'estiu. El setembre m'ha regalat una tranquil·litat preciosa, daurada i càlida com la sang i el sol del sud. L'últim racó de l'estiu és el que val per explicar les coses i anar fixant els records a l'ample gravat de la memòria, ara sí, sense sobresalts dels d'avui en dia. Ja no queden sobresalts de la pressa; potser l'últim racó de I'estiu ens ha portat sobres-alts d'un temps molt més contemplatiu, d'amor en clau de March quan "alt" volia dir "plaer" i sobres-alt, doncs, "excés de plaer". Aquest concepte, en un context de principis de setembre, és l'oxímoron màxim: no hi ha plaers excessius quan els dies són una bassa de llum de sol davallant a les sis de la tarda. No hi ha excés, és tal com ha de ser, les hores lentes quan ja no queda res per preparar, cap maleta per fer, cap imprevist per solucionar, només passejos i converses i visites a les àvies.
Aquestes dues o tres setmanes de setembre, quan el final es confon amb el principi, em recorden fins a quin punt és objectivament deliciós cada dia de la vida, cada moment que espera ser assaborit. Hmm, ja ho sé, que dir això no és gens original; m'excuso dient que els tòpics són sovint veritats gastades, però veritats, al cap i a la fi, i que ja fa dies que tinc molt clar que m'ha tocat una vida prou fàcil, i també per això em cal estar agraïda. L'últim racó de l'estiu és el sobres-alt de redescobrir què (o qui) és exactament "casa", durant el viatge o durant el retorn. " Casa" és qui t'ha acompanyat i qui t'ha enyorat, qui poc a poc ha anat compartint l'última matinada o descobrint el teu propi "últim racó". Les ultimitats, ja se sap, són un dels més grans misteris i compartir-les és potser la finalitat última de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada