Els del cotxe del davant estaven parats al bell mig d'aquella carretera, amb les portes obertes. L'Arnau va ensenyar des de lluny uns gotims de raïm negre que havia agafat d'una vinya encara per veremar, i quan va tornar a entrar al cotxe jo vaig dir "espera, també n'agafarem una mica". Viatjàvem, doncs, picant els grans dolços de raïm madur, i amb les finestres obertes per sentir l'olor (de pluja i fulles mortes, de terra molla i de tardor); xerrant de vida i de coses i escoltant música maca a la ràdio: primer la de Catalunya Música, (intensament clàssics), i després la d'una ràdio (a la pantalleta hi deia "Penedès") amb molt bon gust, música ben triada per amanir un diumenge al migdia de tornada.
Deia a finals d'agost que tots acabem tornant, tornant on sigui, al lloc que anomenem "casa nostra", a la gent que anomenem "casa nostra". Ho deia per divagar sobre la teoria de la tornada, perquè ha sonat tantes vegades allò que tornar sempre és la millor part de l'aventura que tots tenim ganes de cridar que és mentida, i de demostrar que és mentida i que sigui ben mentida perquè hem tornat a les quatre del matí en un vol que anava tard i encara patint per la tempesta, i hem esperat les maletes més d'una hora i hem arribat a casa pensant que fuck-els-amics-de-les-arts i la seva veritat absurda. També n'havia parlat una tarda pel passeig amb un bon amic, i li deia que la tornada pot ser tan aventura com l'aventura mateixa, que refer l'espai dels motlles quotidians per a la persona que ha tornat -que no és la mateixa que va marxar- pot ser un procés tan incert i complicat -i tan transformador, també- com qualsevol aventura. Tornar, doncs, és-també-una-aventura, però no és cap millor part. No? -li deia jo. I ell, que és un savi antic i postmodern, em deia que ho interpreti com jo vulgui, que en el fons no deixa de ser una interpretació i que potser més aviat s'ha de veure l'afirmació amb una mena d'ironia.
Doncs ara ja hem tornat del tot, la tornada absoluta és aquesta, i els motlles no s'adapten a la persona nova que una aventura de tants mesos de primavera-estiu i calor ha deixat. Ara hi ha bassals i una fresca deliciosa que convida a passar les hores entre llençols i te calent. La tardor: abans deia que era la meva estació preferida, però em sembla que només ho deia per respondre a una mena de melangia obligatòria que descarta la primavera per evident, l'estiu per banal i l'hivern per -malgrat tot- massa fred. En tot cas, mentre torna l'olor dels diumenges amb bona música i bona companyia i olor de pluja en un paisatge bell ("podria ser la Toscana" em deia el conductor que era bona bona companyia, "no valorem el que tenim") l'aventura es fa més ferma, i encara que no penso dir que ara ve el millor, sí que penso que el que ve ara ens ha de transformar tant que mereix ser anomenat "aventura"; és la vida, jo què sé, tot són interpretacions i potser fins i tot es tracta només d'ironia. Com podria parlar-se, si no, de patentar les abraçades d'aeroport?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada