"Oh, sí, ja ho he vist, que plovia, però he pensat que per Barcelona no calia portar paraigües": el primer dia, el diluvi et sorprèn i descobreixes que a vegades calen tres minúsculs segons sota la pluja per acabar amarat. (I ara, si a tothom li sembla bé, marxem un moment a publicitat per reivindicar un momentet una paraula bonica, abans de seguir amb el text! Oi que busqueu sovint l'equivalent del castellà empapar? Doncs apa, ja el teniu: amarar, que és un verb preciós i magnífic que evoca el mar; imagineu-vos, després de llegir la definició de diccionari, la dimensió completa del mot! És molt sensorial, gairebé sensual. I, al capdavall, quina pluja pot presumir de tenir més aigua que el mar? Amarem-nos, doncs, tots plegats, d'amor per les nostres paraules!) Tres segons per acabar amarat, deia, el primer dia que t'enganxa amb una mà al davant i l'altra al darrere una plujada que bé podria ser una esquerda de la promesa de Déu a Noè (cap més diluvi? Segur, cap més?). Després els dies et van demanant sabates tancades, arriben les mitges i unes magranes de la mida de prunes petites pengen d'un magraner nan que hi ha al pati de la facultat. Magranes nanes. Magrananes.
Les estones agradables que la tardor propicia, gent agradable, el castanyer a l'estació. Bé, s'ha de dir que després d'uns quants anys a classes de literatura sentint a dir que els canvis d'època no són cap frontera inamovible i bla bla, hauria d'haver assumit que també les estacions arriben així, a glopades, una mica de fred avui, quatre gotes demà, els canvis de cada dia abrigats amb jerseis de cotó. La manta al llit, la deliciositat encara perfecta i rodona i preciosa dels matins de dimecres. On anirem a parar? Està bé, tot al seu lloc com la lluna creixent groguenca com un grill de fruita d'hivern suspesa sobre el claustre de la facultat o reflectida al vidre del Palau de la Música. La paradoxa d'aprendre a enyorar d'una manera gairebé dolorosa com a contrapunt de ser feliç, felicíssim, feliç del tot. Un estat d'absoluta xocolata amarga: dolç, intens, salvatge i càlid; amarat de la melodia submarina d'un violoncel. Un estat de cansament i escates amorosit pel nom que em dansa pel llagrimal i per l'encanteri de paraules d'aquell poema XII, catorze versos embruixats que em vagaregen pel cap murmurant Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada