L'universal

Que si Bolonya, que si els crèdits, que si la formació, que si ara vine als divendres... i al final hem d'acabar admetent avergonyits que el concepte que pot resumir una assignatura sencera de les de fa menys de dos anys m'havia marxat del cap completament. Sort que torna, sort que torna! Suposo que és el procés de reconeixença, aquest que -esperem- farà que a partir d'ara el tingui sempre present. Tenia un professor amable, entranyable, d'aquells que després recordes amb cara de "ohquinstempsquebéqueestàvem". I a més, en aquell moment ja me n'adonava, ja sabia que poc més tard faria aquesta cara. Potser era per aquell aire que tenia que em recordava el meu avi: el punt just de seriositat i un llenguatge de gran bellesa que explicava molt en el que revelava, i també molt en el que no revelava. Què és la literatura? Quina és la seva funció? Per què ens agrada la literatura? Què té que ens emociona? No vaig aprendre gaire les respostes, però a vegades n'hi ha prou amb aprendre les preguntes. Ara bé, per tots els camins d'aquests enigmes s'arribava al concepte que ara he tornat a recordar (i sense apunts! Encara resultarà que alguna cosa no funciona tan malament!), el concepte de l'universal. La literatura ens emociona perquè d'alguna manera conté en el concret una part de l'experiència, en universal, de la qual tothom pot ser partícip. Posaré un exemple que s'allunyi una mica de les esferes massa esfèriques: per això plorem veient El diario de Noah (i ho dic en castellà perquè la versió original es diu The notebook i ningú m'entendria), perquè transmet una experiència universal que ens toca, a cadascú en particular (o no, vaja, o no ens toca, jo estic parlant de la part dels mortals que plorem amb les pel·lícules de plorar).

Ahir, veient la història de Violetta, vaig recordar aquest esclat de l'universal, el focus de l'emoció que ens connecta, que ens fa bategar a la vegada. Tots, des del de la llotja de l'amfiteatre al del seient sense visió del cinquè pis. L'espectacle és bell, és clar que sí, i la tècnica és impressionant i la soprano fa uns aguts en pianíssim sublims, delicadíssims, que et frenen la respiració. Però el que veiem a l'escenari, el que és la màgia de la literatura (en totes les seves formes, i encara més quan la música l'ajuda) és la manera com transmet una experiència universal de l'amor, del sacrifici per amor, del re-sacrifici per amor, de l'amor davant la mort, d'allò que és inevitable. L'universal ens interpel·la a tots perquè es refereix a alguna cosa compartida de tots els éssers humans. Davant la bellesa ens emocionem; quan reconeixem que el que tenim davant és "l'amor" és quan la bellesa trasbalsa, l'emoció ens agita. Això és, diria jo, el que molts anem a buscar davant dels escenaris: de la mà de la tècnica, alguna cosa que ens toqui de manera personal, ben endins, que ens recordi que l'art és de les persones i per a les persones perquè en la seva empenta provoca canvis i els canvis ens fan millors.


(aneu al teatre, aneu a l'òpera, ompliu les sales de concerts; després sereu més pobres, però més feliços)