Oníria

La realitat és a casa, diu Súnia, i té raó, les illes de verd i heura són regals del subconscient. Què se n'ha fet, de la realitat? La realitat va caure en vessar la primera llàgrima per l'idiŀli de l'astre rei. Des de llavors que només somiem, des de llavors ens dediquem a la lenta evolució dels pollastres a l'ast que giren i es couen, ben poc a poc, de cossos morts i llefiscosos a cossos morts i deliciosos. Això és el llegat d'Oníria.

He de marxar volant. "Saps volar?" em dius. I sí, sense escombra i tot, puc caminar i envolar-me perquè sí, no hi ha normes ni límits en aquesta somnolència creadora. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Voler frenar el blau és com renegar de l'estiu que arriba pel goig còmode i plàcid de la primavera. Ja gairebé no recordo com era el blau abans d'emblavir l'amor, però el quasi-oblit no és tan traumàtic com es podia esperar. En el fons, escollir és jugar i en el joc hi ha el moviment, el deixar-se endur i assumir que la vida aquí i ara necessita també ser delimitada, necessita unes normes que lliguin Oníria a la realitat. I, tanmateix , miratges. Miratges d'Oníria mar enllà, vida enllà, escopint-te que la realitat és una mentida i que pel teu bé hauries d'esquinçar-la ara, abans que faci més mal. Perquè cada dia farà més mal. Que poden passar anys però que un matí el somni et desvetllarà del somni i seràs com un animalet acorralat: has perdut el teu nom mentre corries i ara et maleeixes per no haver sabut reconèixer-te abans. Potser això tampoc serà la realitat, sinó una mena de malson de vaticinis funestos des d'on Oníria riu histèrica mostrant-te les ferides.

Hi ha dies que el més sensat és no escriure. És llavors quan escriure es fa realment necessari.