Durant un segon, es veu la punta de Sitges retallada per l'esquena contra un cel de clarobscurs. Un cel de contrastos, d'aquells on els núvols allargassats són foscos i semblen braços esforçant-se a tapar el sol de la tarda. És un espectacle grandiós, i per un moment em pregunto quanta gent se l'està perdent per mirar coses ni de bon tros tan boniques. Perdó pel tòpic. Perdó per la demagògia, també: jo, aquí, apartant els ulls de la blavor per no desviar-me de les ratlles del paper. Al bat de la claror, l'aigua resplandeix amb color d'amatista. Pins i margallons i matolls es barallen per interrompre la lluminària de la posta esqueixant amb ombres l'estampa, ara daurada, que ja va quedant llunyana.
Fa olor de conte, de llimona, olor de crema hidratant, de pell i de sal. Olor de... no ho sabria explicar. No només d'amor, no: olor d'estimar-se. Em vénen al cap uns versos de Fuster (no sé si per les "ribes dolces de la tarda" o si per "l'abril als teus ulls"); la imatge nítida del primer cop que els vaig sentir i una barreja com cinematogràfica d'un altre centenar de cops que han vingut a bressar-me. Mira quin vol, mira quina plàcida embranzida, el salt del vertigen i l'alegria! Mira, tu que em desclous els ulls, quanta bellesa indòmita i sagrada, feta només per estimar-la, feta només per estimar-se, feta només per estimar.
Si el cel es fa rosat i el vaibé color de malva s'ha quedat arran de platja on ja no l'abasto, em queda encara a la pell la petja de les hores viscudes mirant aquesta quanta bellesa i no sabent dir res més, ni falta que fa, que la cançó dels respirars ja és prou poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada