El desgavell

Ella riu en una foto a la platja. Va despentinada i no porta arracades; la senzillesa que fa els somriures més francs (perquè les arracades fan mirar els ulls!) només amb la plenitud dels llavis, la blancor de les dents i l'alegria sincera. Amb el vent que fa ha anat de ben poc que la fotògrafa no li plasma tota la pitrera, però al final només es veu la seva mitja vergonya i aquesta rialla marina. Una mena d'al·legoria del juny i de la joventut i dels començaments en general, amb aquesta frescor que eixampla els pulmons en un sospir de satisfacció. Aix. Ohquebé.

Ara, però, hem marxat lluny de les platges on les noies corren i riuen. Ja portem arracades perquè no les podem perdre entre onades; adéu onades, hola sapatosylibros... Tornem a ser éssers macrosocials que es miren el mar des del tren endormiscant-se, que es queixen de la brutícia que és la ciutat. Que cada vespre, tornant, eviten tocar-se la cara amb les mans. Perquè de bon matí la pell és un bédedéu del goig del tacte: els llençols, la roba, les carícies, l'aigua, el sol que saluda per les escletxes de la persiana. La pell nua ho rep i ho assimila i ho gaudeix tot, però això és abans que Barcelona ens imposi el seu vestit de pressa i suor i fàstic que només clama per l'aigua, l'aigua i el sabó i el llit altra vegada esperant que torni aviat la delícia del matí. I si jo -que sempre he defensat Barcelona perquè m'agrada de veritat- dic això és perquè em sembla fora de tota subjectivitat: els matins segueixen sent setembre, tot or i calidesa, una mena de paradís a cavall entre l'estiu i la tardor; després baixem al desgavell terrenal, que és soroll i enyor i son. Demana un temps d'adaptació, sí, demana moltes coses; demana comprensió, generositat i atenció com un nen repel·lent (a qui, per sobre de tot, segueixes estimant). I, de tota manera, la facultat de filoloHoghwarts segueix sent una mena d'oasi, tant desgavell com desgabell, amb un ritme que no es desmarca de la pressa de la ciutat, però que d'alguna manera se'n diferencia. Una altra olor, uns altres sons? No ho sé. Però la natura em dóna la raó: tots els mosquits de Barcelona viuen al pati de la facultat esperant trobar estudiants desprevinguts absorts en la lectura per devorar-los de viu en viu.