Els lavabos de la facultat de filologia (l'amor feliç)

Ahir vaig fer una enquesta sobre l'estat de les instal·lacions de Nostra Senyora la Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia on un solitari microones es veu desbordat davant l'atac de les carmanyoles de tots els estudiants d'aquesta banda, que ara amb el bon temps comencem a portar amanides només per no haver de fer la cua quilomètrica que ens ocupa tota la mitja hora de dinar.

Però no volia parlar d'això sinó dels lavabos, i no pas per una qüestió escatològica sinó textual, sociològica; literària al cap i a la fi. Suposo que en una facultat com la nostra és natural que la literatura s'estengui arreu, i evidentment totes les portes de tots els lavabos de tots els pisos de la universitat (ho dic per inducció, que no ho he pas comprovat) són plens de pintades i discussions d'allò més imaginatives. Des del culte a Sherlock i Moriarty al d'Idhun (!), passant per tota la propagandística de sindicats i assemblees i arranicitats. Per exemple aquella pintada que encercla el botó de la cadena i indica que és un "botón para eliminar el patriarcado". El patriarcado es excecrable, claro, d'això no n'hi ha cap dubte. En una altra porta hi ha una llista dels professors més sexis (diria que hi posa sexis; recordo que algú m'ho va dir, a primer) on la gent (les noies, se suposa) va apuntant, amb més o menys ironia, les seves propostes. A més, a tot arreu hi ha discussions a propòsit de la gramàtica o l'ortografia de les pintades: algú en corregeix una, algú altre dubta de la correcció, un tercer afirma que hi ha aquell error i quatre més.

L'altre dia vaig veure una pintada que deia "no existeix l'amor feliç". Aquella màxima que repeteix obsessivament Mishima en una cançó, així com rosegant-te per dins. I sí, demano perdó per haver desviat el tema, però és que als lavabos, ningú s'hi queda gaire estona. Recordo quan vaig desviar la mirada i vaig dir "és que jo m'ho crec, que no existeix l'amor feliç", i tu (segona persona última de tot el que escric) vas dir "no sé si l'has escoltada bé, la cançó". Uns ulls poden matar la màxima? Sí o què? És que uf Mishima. Ara m'adono que he buscat una excusa per anar a parlar-ne i que no em calia. Perquè clar, cal tota la tristesa i tots els sanglots, per a la mínima cançó. Però és que l'amor feliç sí que existeix i és compatible amb l'esgarrapada a dintre que sentim tot dient "no existeix l'amor feliç". I no passa res, perquè la paradoxa sempre és mig dolça, si no dolça del tot.

Color de rosa

El soroll aquell que fan els vinils: un silenci particular tot ple de so. Entra una orquestra que arrenca amb la cadència dels anys cinquanta que no han vist ni els nostres pares. I després el saxo ben nítid i la veu d'ella. Ella, idioma dolç, vibrat característic, timbre; la vie en rose, je vois la vie en rose.

No sé si el balanceig de cotó fluix m'acaba de convèncer quan parlem d'amor en dies de roses (perquè som en dies de roses...). El ritme que s'enganxa i es respira, així soft and gentle, és bonic de saber. La sensació immensa d'abandonar-se i que el fluir de la música, en francès i en antic, ens dugui a la nostàlgia còmoda del que no s'ha viscut ni es podrà viure. I que ens parli d'amor, que ens parli d'amor.... És bonic d'imaginar una vida de color de rosa, tradueixo sense pensar-hi gaire. Però no n'hi ha prou amb aquest cotó de sucre, no n'hi ha prou amb aquest núvol que és més "rosa" que "vida". Jo vull la vida de color de rosa, i de color de fulla i de color de cel, i de color de tinta i de color de pell, i de color de sang i de color d'escuma de mar i de color de llimona i de color de terra. De color d'amor quan l'amor és de tots colors. Del color del fons de les ninetes.

Maldestrament disposo les paraules, perquè el que volia dir, el que de veritat tinc a flor de llavis i a flor de dits, potser més aviat tocaria dir-ho, i no escriure-ho. El color de la rosa, no ho oblidem, és sobretot el vellut que embafa i embriaga, i la literatura que li ha caigut a sobre (sense la qual, no ho oblidem, seria potser només una petita col incomestible, com deia l'escriptor). I encara més: el color de rosa no és el rosa... igual que l'amor, és vermella i ben vermella.

Mentre floreixen les flors

Avui, tornant a la universitat després del llarg i fructífer descans, he vist que les flors grosses, aquelles tan rares que hi ha al pàrquing, s'han pansit, i he pensat que devien ser flors de la primera alenada de sol tot just al març quan als migdies comença a fer nosa la jaqueta. El temps es mesura en petits senyals com aquest. La vorera que segueix cap a plaça Universitat va rebent les floretes blanques que no sé com es diuen però que fan una olor com de mel, i recordo el primer dia d'aquest any que vaig sentir-ne l'olor i vaig buscar-ne l'origen; des de llavors que el terra de la Gran Via va florint entre els cotxes i els vianants que les perceben i els que no. La novetat d'avui és l'olor de la flor de taronger que, tot travessant el claustre, m'ha fet aturar i, encara que amb la vista no les he trobades, sé que les flors anuncien la primavera. La primavera! L'abril al fons dels ulls i la carícia del sol, les ribes dolces de la tarda...

Mentre floreixen les flors va naixent la primavera, sí, i ja fa dies se'm va parar el cor en veure les roselles que han tornat per esquitxar de vermell els marges! Recordo que l'any passat vaig aprendre que també es diuen gallarets (i vam anar al temps de flors i una floristeria s'ho deia, El gallaret) i m'agrada pensar-ho encara que per mi segueixen sent les roselles de la infantesa, les que tenyien de vermell els camps de darrere del Margalló, allà prop de casa els avis. Les roselles, que quan les culls es marceixen però que amb el vestit verd i la cara vermella miren tot el prat amb el seu ull negre, com deia en Xesco Boix.

El roser del balcó té una rosa, una de sola molt alta i esvelta, i s'acosta Sant Jordi. Tot plegat bucòlic i bonic, i jo sí que em deixo interrompre. 

D'on neix, la primavera? De la primera flor que es desclou? De la flonja mimosa que n'anuncia l'arribada? O dels primers llavis que en pronuncien el nom, mig extasiats? Potser la primavera neix tota sola i hem de dir que "s'ha nascut la primavera"? Mentre floreixen les flors i l'abril i el sol, esclata dins meu (dins nostre) el record de tots els aromes gens oblidats i és hora de respirar amb amor, respirar per acollir-ne la delicada gratuïtat.

Justificacions

Bé, amb vint i pocs anys no es pot anar de tornada de res, em sembla. Així i tot, m'adono que el sentir de fa un parell d'anys pel que fa a la setmana santa es renova d'una altra manera; tots canviem, és clar. Segurament no és qüestió de cap edat sinó més aviat de la pèrdua de complexos, dels canvis en les prioritats... en realitat es pot desenvolupar en molt pocs mesos. Parlo de la capacitat per entendre que no cal justificar-se. De la valentia de no justificar-se. De sortir de l'armari en qualsevol sentit, de parar de donar explicacions a qui no les necessita. Qui necessita les justificacions és sovint un mateix. Partint d'aquí, doncs (partint, en el fons, d'explicacions, ja ho veieu...), jo confesso:

He parlat de llum, de vida i de paraula afegint majúscules com Ors amb les seves Urbanitats i companyia. La Llum, doncs, la Vida, la Paraula. M'he empatxat de majúscules perquè sé que hi ha coses que no són tan fàcils de llegir. Em temo que som massa antics, encara, per dir les coses pel seu nom. És molt més fàcil parlar d'estètica que de fe. Hha! Lo'caditxo! És més adequat per les orelles púdiques dels nostres conciutadans parlar de música que parlar de litúrgia. Hi ha tota una tirallonga de mitjos tabús que sembla que ens facin demanar perdó pel que som. A aquestes alçades de la pel·lícula, encara. I aquí em teniu, entre justificacions perquè jo tampoc puc evitar buscar una manera amable de dir... de dir déu. De dir Déu. Jo confesso, pputes majúscules, que he abusat dels sinònims. Que he parlat sempre d'espiritualitat per preservar les consciències delicades. Perquè no se m'impressioni el personal. No es pot no ser radical, en aquesta vida? Doncs hmpf. A veure si un dia m'allibero de l'opressió i m'atreveixo a escriure paraules com salm o església. Potser demà.