El soroll aquell que fan els vinils: un silenci particular tot ple de so. Entra una orquestra que arrenca amb la cadència dels anys cinquanta que no han vist ni els nostres pares. I després el saxo ben nítid i la veu d'ella. Ella, idioma dolç, vibrat característic, timbre; la vie en rose, je vois la vie en rose.
No sé si el balanceig de cotó fluix m'acaba de convèncer quan parlem d'amor en dies de roses (perquè som en dies de roses...). El ritme que s'enganxa i es respira, així soft and gentle, és bonic de saber. La sensació immensa d'abandonar-se i que el fluir de la música, en francès i en antic, ens dugui a la nostàlgia còmoda del que no s'ha viscut ni es podrà viure. I que ens parli d'amor, que ens parli d'amor.... És bonic d'imaginar una vida de color de rosa, tradueixo sense pensar-hi gaire. Però no n'hi ha prou amb aquest cotó de sucre, no n'hi ha prou amb aquest núvol que és més "rosa" que "vida". Jo vull la vida de color de rosa, i de color de fulla i de color de cel, i de color de tinta i de color de pell, i de color de sang i de color d'escuma de mar i de color de llimona i de color de terra. De color d'amor quan l'amor és de tots colors. Del color del fons de les ninetes.
Maldestrament disposo les paraules, perquè el que volia dir, el que de veritat tinc a flor de llavis i a flor de dits, potser més aviat tocaria dir-ho, i no escriure-ho. El color de la rosa, no ho oblidem, és sobretot el vellut que embafa i embriaga, i la literatura que li ha caigut a sobre (sense la qual, no ho oblidem, seria potser només una petita col incomestible, com deia l'escriptor). I encara més: el color de rosa no és el rosa... igual que l'amor, és vermella i ben vermella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada