Justificacions

Bé, amb vint i pocs anys no es pot anar de tornada de res, em sembla. Així i tot, m'adono que el sentir de fa un parell d'anys pel que fa a la setmana santa es renova d'una altra manera; tots canviem, és clar. Segurament no és qüestió de cap edat sinó més aviat de la pèrdua de complexos, dels canvis en les prioritats... en realitat es pot desenvolupar en molt pocs mesos. Parlo de la capacitat per entendre que no cal justificar-se. De la valentia de no justificar-se. De sortir de l'armari en qualsevol sentit, de parar de donar explicacions a qui no les necessita. Qui necessita les justificacions és sovint un mateix. Partint d'aquí, doncs (partint, en el fons, d'explicacions, ja ho veieu...), jo confesso:

He parlat de llum, de vida i de paraula afegint majúscules com Ors amb les seves Urbanitats i companyia. La Llum, doncs, la Vida, la Paraula. M'he empatxat de majúscules perquè sé que hi ha coses que no són tan fàcils de llegir. Em temo que som massa antics, encara, per dir les coses pel seu nom. És molt més fàcil parlar d'estètica que de fe. Hha! Lo'caditxo! És més adequat per les orelles púdiques dels nostres conciutadans parlar de música que parlar de litúrgia. Hi ha tota una tirallonga de mitjos tabús que sembla que ens facin demanar perdó pel que som. A aquestes alçades de la pel·lícula, encara. I aquí em teniu, entre justificacions perquè jo tampoc puc evitar buscar una manera amable de dir... de dir déu. De dir Déu. Jo confesso, pputes majúscules, que he abusat dels sinònims. Que he parlat sempre d'espiritualitat per preservar les consciències delicades. Perquè no se m'impressioni el personal. No es pot no ser radical, en aquesta vida? Doncs hmpf. A veure si un dia m'allibero de l'opressió i m'atreveixo a escriure paraules com salm o església. Potser demà.