Claror

Una llum jaspiada baixa de fulla en fulla fins a mi. Canto mentre tot canta, i sembla que tot canti amb mi. Les pors antigues són curtes en l'espai de temps d'aquests arbres. Faig demagògia feliç, en tinc permís: no hi ha dubtes immensos davant la immensitat evident del sol.
No sóc res, però sóc, i cap munt de lletres ni de papers no em farà deixar de ser (ni de ser no res).
Quina pressa té aquesta escorça? No cal cap més resposta que la claredat diàfana de la claror.
No som res, però som.

Totes les besllums i les ombres les prenc i les regalo des del capciró dels dits a altres tebiors, perquè no hi ha cosa més clara, més clara que l'amor.