Retrobament

Quant temps devia fer que no pensava en Tristany i Isolda? Tampoc tant, potser un parell de setmanes. Però avui hi he pensat intensament, m'hi he.. aturat. Hagués pogut ser avui, o hagués pogut ser un altre dia. I quant de temps feia que no posava la ràdio per escoltar música? Cinc mesos, sis? Però avui he posat la ràdio. Així perquè sí. Així perquè em venia de gust tot i que per mi moltes vegades és igual de distret escoltar l'ambient, el silenci fictici de sentir-però-no-escoltar, que no pas la música. Però avui he posat la ràdio. I primer he sentit It's my life, i he pogut accelerar el pas anant cap a casa passada la mitjanit, perquè el ritme m'ho demanava. Quan s'ha acabat la cançó n'ha sonat una d'aquestes modernes sintètiques i he canviat d'emissora. He vist 91.9 a la pantalla i sabia que és Catalunya Música. "A veure què fan, a aquestes hores"he pensat. Tres notes. "Això és Wagner". I immediatament "l'últim gran projecte d'obra d'art total és el de Wagner..." que m'entrava a l'examen d'aquesta tarda, l'examen que he fet d'una manera tan rara (la veritat és que em costa de dir si bé o malament) perquè més aviat tenia ganes d'escriure versos esquinçats, i no de parlar de l'esquinçament del pobre Werther. Bé, tres notes. Un compàs. I hi caic. I n'estic segura, i això que normalment no estic segura de res. És l'obertura, l'obertura de Tristany i Isolda que em va tenir completament obsessionada durant força temps, ben bé mig any. M'ha recorregut un calfred molt fosc, que a més no se n'anava. Em notava la pell de les cames i els braços resistint-se a desfer-se de l'encanteri. Perquè aquesta obertura és això, un encanteri.
No m'atreveixo a escriure'n res més. No m'atreveixo a escoltar-la una altra vegada. Com pot ser que una simple melodia em faci tremolar d'aquesta manera, em porti a un retrobament tan directe amb aquell tràgic que ja està oblidat?