Aprenentatge

Fa uns quants dies que em sento molt rara perquè no escric. I per tant començo a escriure, que em sembla que és el que necessito. Sempre fos així de fàcil d'endevinar. I escric sobre aquest buit estrany que ha suposat el final del projecte, del meu projecte important. del que havia acabat esdevenint no només una rutina i no només una il·lusió, sinó això, un projecte, un objectiu, una fita que ara ja ha passat.

És curiós com els dies em passen més lents des que no escric. Perquè ara penso si només en fa dues setmanes i em costa de creure. I tenia ganes de fer una redacció, com a l'escola, sobre què he après, perquè una de les coses més importants que he après és precisament que cal escriure. Què fa que valgui la pena la vida? Jo diria que la vida en ella mateixa és un valor, especialment quan no tens l'obligació de lluitar per sobreviure. I llavors, doncs, el temps passat què és? Temps que hem perdut perquè ja no el tenim al davant? Ho dic pensant sobretot en aquella recança d'alguns per fer-se grans. En la meva tia negant-se a dir, tota la vida, quina edat té. En la frontera (absurda, suposo) dels trenta que comença a atemorir els que són una mica més grans que jo. Quan vaig començar a escriure el meu diari d'un any sencer la meva intenció era demostrar-nos (demostrar-li, de fet, i també demostrar-me) que el temps passat és temps guanyat perquè la felicitat que hem anat vivint s'emmagatzema en la substància fràgil que és la memòria i, bé, anar fent. De tota manera jo diria que aquesta és una idea raonable tenint en compte que l'alternativa no és pas la joventut eterna sinó l'angoixa, la impotència de frenar un temps que ens transcendeix. No hi podem fer res, no són unes normes que es puguin canviar: es tracta de jugar, i prou.

Però cal escriure perquè tots aquests dies viscuts són tresors que s'acumulen i es dilueixen en el mar bastíssim dels nostres records, d'aquest "temps guanyat" que, en el fons, es va desdibuixant en una massa amorfa de sensacions i records aïllats que no acabem de situar, que no acabem de concretar, que no... I suposo que per això tothom fa mil fotos a tot arreu, a qualsevol viatge, per assegurar-se que deixa el marge tan petit com sigui possible a les trampes que fa el cap amb els records. I per això estic tan contenta de les quatre llibretes amb 366 dies escrits que m'han acompanyat de febrer a febrer i que ara reposen en una prestatgeria blanca (la seva fita, el seu lloc). Suposo que d'alguna manera esperen que al cap dels anys torni, jo, a llegir aquestes fotografies de paraules que he anat fent per preservar el tresor tan valuós que és aquesta joventut que sense remei s'escapa, com una mena de fòssil de la memòria artificial. I he après que l'esforç d'escriure val molt la pena, igual que l'esforç d'estimar bé i amb paciència, que l'esforç de trobar temps per visitar els avis o l'esforç de vetllar per un trosset de silenci enmig d'aquest soroll que no s'acaba.