T'estava mirant i m'ha passat com a la tele que se'n va la imatge i surt, amb els marges blancs, el record. I eres tu quan tenies sis o set anys, acabat de sortir de la piscina dels avis embolicat amb una tovallola vermella i les pestanyes xopes t'emmarcaven els ulls i jo, que ja era gran, pensava que eren dos sols -dos solets, de fet, pensava- que feien molta llum. Ara sé que fan llum, no com qui reflecteix sinó com qui irradia, i encara penso a vegades que tens una màgia rara a dintre que et surt per aquí. I la manera incondicional en què et percebo com un fenomen extraordinari en la meva vida jo diria que m'allibera, però no sé per què ni de què.
Són coses que intento no dir-te gaire per si et desconcerten, però sé que tu em fas millor. Això ho tinc molt clar. Són coses que sé des de sempre, igual com el que em passa cada cop que miro una olivera i hi veig els teus colors amb una claredat cinematogràfica. No estic segura d'haver-t'ho dit mai, que les oliveres em parlen de tu així, tan clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada