La nostàlgia

La nostàlgia ja no és el que era, penso, quan aquell tacte de música francesa se'm posa a les mans que ja són fredes i seran fredes fins que arribi la mimosa. Tot encaixa vagament com un guió capritxós on res encaixa, un vals a quatre temps, presidit pels gloriosos quatre centímetres i mig que he crescut en l'últim mes. Ara, que ja no tocava créixer; ara m'estic mirant el món quotidià de més amunt. Aquesta necessitat d'escriure, com la necessitat inventada en general, és només una broma d'acordió i fulles seques, una picada d'ullet dels sediments que em jeien i que tornen tèrbola tota transparència. No hi ha mai una aigua transparent del tot; no hi ha mai un cos del tot simètric. No hi ha res de simètric en les lleis fràgils dels cossos que regeixen un univers de gravetats i òrbites. Gravito, Moustaki; orbito, Aznavour; cossos, Piaf; fràgils, Brel.

Avanço cap enrere, en un retrobament infinit que s'estimba als molls de mi. Bufadors, costa viva.

Heimfahrt

Fa un parell d'anys vaig tenir per primer cop la sensació d'irreversibilitat de fer-se gran. No vull dir créixer, que és el que fas des del principi, sinó aquest fer-se gran que vol dir començar una pèrdua fonda d'aquelles coses teves que ens han ensenyat a valorar molt fort un cop les perds, i no gaire quan encara les tens. Però veus tot l'aparell publicitari ensenyant-te a entonar correctament els laments, sobretot si ets dona, per la teva pell que era llisa, pels teus músculs que eren forts i flexibles, per aquell jo que no sabia el que tenia quan li faltaven els anys. Em sembla que tot això la majoria de gent ho supera cap a la cinquantena, o potser abans, sobretot si li és clara la consciència de tot allò que els anys li donen a canvi, només, de canvis. No ho sé perquè no ho he viscut. Però hi penso igualment, sobretot davant el joc de la publicitat i el cànon, el joc de l'expectativa i el consum, perquè només amb l'evidència del final de la joventut podem realment estripar-ne les cartes que no ens representen i decidir percebre'ns d'una manera que ens pugui durar tota la vida.

Quin remei, doncs: s'ha acabat del tot l'adolescència i puc anar intuint les línies que em quedaran a la cara de tant preocupar-me i no portar ulleres de sol. És un plantejament una mica estúpid de fer a la dècada dels vint, de coses que no han passat, de generació amb ganes de flagel·lar-se. Però sí que hi ha canvis que es comencen a notar. Un apunt, ja que hi sóc: el cabell blanc que em vaig trobar en acabar els mesos horribles que vaig passar corrent contra mi mateixa la cursa per un màster professionalitzador bla bla que gairebé acaba amb mi, aquell cabell de tres centímetres, poc temps després ja no hi era i no se n'ha sabut res més ni n'hi ha hagut més casos. Una treva, el meu cos considerant que he après la lliçó, el ritme líric de la vida curant-me els espants i les ferides? No ho sé, però és un misteri. La qüestió, deia, és que hi ha coses que sí que canvien i em fan mirar amb molta tendresa gent que a la llarga serà de la meva generació però que encara queda una mica lluny. Una mica però no gaire perquè jo recordo perfectament, i em queda amb prou feines a quatre o cinc anys de distància (que ja és no res) allò que ara envejo, aquell conèixer persones amb qui amb prou feines convivia però que estimava molt fort amb un amor visceral que necessitava dir i escriure una vegada i una altra. Les colònies, les trobades, les setmanes a Taizé, coneixent persones amb qui em sentia molt unida sense un motiu real, la connexió directa i punt. He arribat a la conclusió que ara, simplement, la manera de construir relacions és diferent. Parlo de la meva manera, és clar, perquè des de llavors també he après que les persones es relacionen de moltes altres maneres, algunes de les quals em costen molt d'entendre. Als disset anys, la meva (i per ser justos, la nostra) manera era la intensitat, la gratuïtat i una estranya entrega plena d'autoafirmació però també d'amor senzill. Ara hi ha una lentitud que canvia la perspectiva de la profunditat perquè llavors també era profund, encara que d'una altra manera. Ara és més assaborir i menys empassar amb avidesa. Però enyoro a vegades aquell sentiment d'unió solidíssima, d'ancoratge gravitatori, d'amor perquè sí.

Per això avui, quan tornava a casa, m'ha sorprès i meravellat descobrir-me aquells disset anys al fons dels ulls i a la punta dels dits i he hagut de reconèixer que, com a mínim en part, m'equivocava. He vingut aquí a dir això: m'equivocava de pensar que era un tema només d'edat o m'equivocava de creure que em calia mirar aquest sentiment amb nostàlgia. Heimfahrt costa de traduir, però vol dir viatge de tornada o viatge a casa. Hem estat un dia i mig assajant i poca cosa més però torno com quan era petita, surant contenta i amb ganes absurdes de veure fotos als fotologs de la gent. No sé què ha fet que aquesta vegada ho vegi tan clar, em senti tan nena. Potser la fragilitat que gasto a la tardor i que les petites complicitats curen gairebé imperceptiblement. Perquè aquesta és la novetat, les grans complicitats ja me les sé i les agraeixo i sé que són per tota la vida. De fet, aquest any i aquest estiu m'ha passat unes quantes vegades de sentir un amor molt gran, d'aquells que no cap a dintre, i notar molt fort la sort que tinc de tenir unes persones concretes a la meva vida que no teníen per què ser-hi, i tanmateix hi són. Em va passar així al maig a la platja de la República; al juliol fent visites a la gelateria amb els nois; al viatge (que és una altra història que explicaré quan estigui preparada); i també, és clar, allà a Berga amb el cor de noies, el dia que totes recordem, quan em vaig sentir respirar amor i cantar amor. Allà també va ser molt bèstia però és que era especial, era un concert i era l'últim que jo feia realment amb elles, i era poder-me deixar anar i tenir la Natàlia al costat així i que la música em passés per dintre i m'ho prengués tot i m'ho donés tot. I la certesa d'endur-me del cor un grup d'amigues que em durarà tota la vida. Però aquesta vegada ha estat revelador perquè era molt més senzill. Com fa anys, aquesta convivència d'un dia i mig em deixa una sensació molt forta d'amor, diferent de com hi estic acostumada últimament. Un amor més escampat, una cosa de grup, de pertanyença, de persones que potser no tenen una presència individual a la meva vida més enllà d'aquest espai però que de cop em fan somriure pel que sigui, o m'entendreixen, o em fan emocionar o riure fins que no puc més. Una vegada, i una altra, i una altra. Fins que torno a casa així. Enamorada. És possible que amb el temps ho relativitzi, "que exagerada eres de petita, quines dèries t'agafaven". I també és possible que no, que fent-ho bé es puguin allargar els dies de maig i no haver de dir-se a un mateix "gute nacht". Ara només penso a regar la planta i agrair molt molt aquest amor verd-Heimfahrt brodat amb cendra. 

Pere March dixit

Ressonen uns versos en una aula de la meva memòria que en la realitat ja no existeix (fort, eh) on jo prenia apunts amb molt mala lletra sobre una taula minúscula o sobre la carpeta, sempre amb un peu sobre el seient amb o sense sabates. Uns deu estudiants ens deixàvem convèncer que l'amor és un invent dels trobadors del segle XIII i llegíem novel·la pseudoeròtica medieval i poemes del principi dels principis. Ara que hi penso, és de les assignatures que podria dir més clarament què hi havia al temari. Diria que en formaven part aquests versos que ara em fan pensar en aules que ja no existeixen:

Al punt que hom naix comença de morir,

e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,

I el poema seguia dient que a veure si som bons cristians d'una vegada perquè al final es marxa d'aquí i si es va a l'infern doncs quina gràcia. I així, volent dir una cosa totalment diferent, és com aquests dos versos de l'altre March es posen sobre ciment a qualsevol consciència perquè són la pura veritat i llavors t'adones de quin és el veritable compte enrere. Perquè a vegades sents, amb la claredat del tic-tac d'un rellotge en plena nit, com es posa en marxa la maquinària concreta d'una bomba que tard o d'hora esclatarà i ho trencarà tot en bocins, i farà de tu estelles irreconeixibles. Una bomba que no saps com ha arribat allà però que veus com parpelleja i et preguntes si la saps fer callar, si la pots fer callar, si la vols fer callar, si ja has desaprès l'antic gust estúpid per la tardor (és a dir, el plaer infinit de la tristesa, l'electricitat vibrant del dolor). L'he desaprès. No suporto la tardor. Ja m'interessa també el bé, i no només la bellesa. La paradoxa és que em miro aquesta bomba i hi veig un goig secret de pensar en el no-ésser que vindrà quan m'escombri tota. Que comencin els focs d'artifici: cremo bé.