Nänie

Fa dos mesos que intento començar aquest text i no me'n surto. En primer lloc, perquè el punt de partida és la música i no estic acostumada a parlar-ne així. La música és una forma d'art no referencial, ho dèiem a la carrera i ara me'n tornen a parlar al conservatori en una assignatura sobre com d'inútil és l'art i tanmateix necessari i som músics i hi hem de pensar i tal. Així, explicat molt ràpid i malament, la manca de referent en la música és important perquè es desmarca de la concepció clàssica de l'art com a imitació; és alguna cosa més, o si més no una cosa tota altra. La interpel·lació, doncs, de l'art, és d'entrada més subtil en la música i alhora més directa: la música es un tros de bellesa inútil i efímera com cap altra. O potser no, perquè ara que hi penso també una posta de sol existeix sense voluntat d'ésser ni de ser bella i és un espectacle de grandesa que ens interpel·la. Tant me fa perquè per sort això és el meu bloc i no el meu examen d'estètica i hi dic bajanades si vull.

La música no sempre és no-referencial perquè a vegades té lletra, i és a propòsit de la lletra de Nänie de Brahms, un poema de Schiller, que fa mesos que vull parlar d'aquest meu tema preferit que és la bellesa. L'estem cantant aquests dies a l'Auditori, juntament amb més música d'aquesta que fa tremolar, i m'ho estic passant tan, tan bé. I ja sé que al programa hi ha la traducció del text (la deixo més avall) però no puc evitar pensar que es impossible que el públic ho senti tan endins com ho sento jo. M'ho passo millor jo, segur seguríssim. En fi, el poema diu: també allò bell ha de morir, també la perfecció s'esvaeix. I llavors comença a explicar com en la mitologia la mort és sempre vencedora (Eurídice, Aquil·les) fins i tot davant la bellesa, fins i tot amb els personatges preferits tocats pels déus, que també moren perquè és part de la naturalesa humana. Els déus ploren i prou, perquè no hi poden fer res, daß das Schöne vergeht. És a dir, que Brahms escull la finitud inexorable que Schiller constata (no sé prou alemany per saber si he de dir constatar o bé lamentar però en tot cas el que hi posa Brahms no és lament) i fa aquesta puta màgia que fa Brahms, fa que interpel·li. Aviam, que Schiller no és un poeta de pacotilla precisament, però tinc la sensació que és la música la que sap explicar la condició humana. Bf és que potser la sola existència de música així ja ens explica la condició humana. Quina sort mes boja.

Tot això ho vaig pensar després, quan la música se'm va fer profunda a dintre (perquè això va així, quan estàs preocupat per les notes o per la tècnica perceps només lleugerament i és després que la música t'escombra per dins, quan tu deixes que ho faci, quan t'enamores d'un acord o d'una dinàmica o de l'articulació d'una consonant). Però de bon principi em va impressionar el to general perquè el que diu el poema, sense més transcendències d'intèrpret il·luminat, és que al capdavall tota persona mor, fins i tot aquelles en què la bellesa es manifesta d'una manera daurada, divina. La pròpia finitud és difícil d'assimilar però al final tothom creu que la mort serà un moment i que el problema el tindran els que es quedin, les persones que t'estimen, en els llavis de les quals serà gloriós el lament de les nènies. Schiller no diu "també tu has de morir". La raó per la qual he buscat les paraules adients durant dos mesos és la mort dels altres, d'aquells que estimo, els que veig més bells que res, aquells en qui veig el rostre d'un déu i la seva imatge i semblança. Aquells en qui em meravello d'una manera que no pot assumir-ne la finitud: com pot el món deixar-se perdre una tendresa com aquesta, com pot no ser perenne això si té i dóna tot el sentit. Em sacseja, em terroritza. Sé que representa que no hem de pensar en aquestes coses però com puc no pensar-hi si Brahms m'ho fa germinar a dintre així, senzillament, das Vollkommene stirbt i zero drama, apagant la vivor del desassossec. Al final és aquesta mateixa bellesa la que salva. Ahir, després del concert, se m'acudia que la plenitud de fer una música com aquesta pertany tan rotundament al terreny de la vida (i encara més, al de la joia) que la finitud és allò que és, res més, una cadència en major abans d'un solo d'oboè. Res més.




Nänie¹
Auch das Schöne muß sterben! Das Menschen und Götter bezwinget!
Nicht die eherne Brust rührt es des stygischen Zeus².
Einmal nur erweichte die Liebe den Schattenbeherrscher,
Und an der Schwelle noch, streng, rief er zurück sein Geschenk³.
Nicht stillt Aphrodite dem schönen Knaben⁴ die Wunde,
Die in den zierlichen Leib grausam der Eber geritzt.
Nicht errettet den göttlichen Held die unsterbliche Mutter⁵,
Wenn er, am skäischen Tor fallend, sein Schicksal erfüllt.
Aber sie steigt aus dem Meer mit allen Töchtern des Nereus,
Und die Klage hebt an um den verherrlichten Sohn.
Siehe, da weinen die Götter, es weinen die Göttinnen alle,
Daß das Schöne vergeht, daß das Vollkommene stirbt.
Auch ein Klaglied zu sein im Mund der Geliebten ist herrlich,
Denn das Gemeine geht klanglos zum Orkus⁶ hinab.

Nènia¹
També el que és bell ha de morir! Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor del Zeus² estigi.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal³.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell⁴
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare⁵ immortal pot salvar l’heroi diví
quan, caient a les portes aquees, sucumbeix al seu propi destí.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu
i eleven un lament pel fill glorificat.
I és així que els déus trenquen en plor i ploren totes les deesses
per la bellesa que pereix, perquè allò perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus⁶.

1. Cant de lament.
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx.
3. Quan el cantor Orfeu va perdre a la seva muller Euridice per la mossegada d’una serp va baixar al
món inferior i amb el seu cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però com que Orfeu,
tot i la prohibició expressa del Senyor de les Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés
al món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va
créixer la rosa. Afrodita, la deesa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deesa del mar Tetis (una de les cinquanta
Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta aquea, per una
fletxes que li va disparar al taló el fill del rei de Troia Paris.
6. El món inferior.