La manera de parlar se'ns contagia de coses estúpides, com modes passatgeres com dir "com" davant de sintagmes on no hi va cap com. Quan era adolescent deia "que mal", era terrible. Ara diem "puto" davant dels adjectius a tall d'intensificador. La RAE ho ha acceptat, de fet, cosa que per cert em sembla força increïble perquè la RAE no és adolescent, però mai he entès gaire com funciona la gran llengua (i, en canvi, l'acadèmia del català em provoca sempre una simpatia naïf en qualsevol cosa; m'encanta la nova gramàtica de l'IEC i sóc capaç de defensar els diacrítics nous encara que a títol personal opti per la dissidència). Tenia un professor a la universitat que sempre deia la-que-nunca-fue-objeto-de-imposissión (ho pronunciava així, imposissión). A mi m'encanta el castellà perquè m'agraden els idiomes en general, i m'agrada dir "puestu" encara que no sigui gens normatiu. També menjo doritos a vegades i no me n'alimento. Mentre salvem els pronoms febles tot anirà bé.
En aquesta època concreta de la meva vida dic "ecco" perquè cantem un madrigal que comença així i se m'ha enganxat i punt. Ho deia el director del primer cor on vaig cantar, de fet, i sempre m'havia agradat. Abans no deia "ecco", ara sí. I avui has dit "tendresa" i jo he dit "ecco" i he pensat que potser no ho entendries o no sabries que ara dic això perquè abans no ho deia i tu formes part d'abans, i no d'ara. Formes part d'abans amb prou contundència com per regalar-me aquesta segona persona desenfadada i digna de nosaltres-abans-ara. Estic contentíssima que càpigues en l'espai d'una te; això també és salvar els pronoms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada