Una vegada, quan tenia catorze o quinze anys, vaig anar a la platja un dia de boira. Vam fer fotografies, em vaig posar dins l'aigua vestida, aquestes coses que es fan d'adolescent. La boira sobre el mar és fascinant, ho he dit moltes vegades. Em fa pensar en quan la terra era plana, fa molts segles, i milers d'homes seriosos amb les seves armadures lluents s'enfonsaven en l'abisme final, habitat per monstres i plor i cruixir de dents.
No és aquella boira de maig, la d'ara, sinó la tardor avançant com una llosa, i cada cop és fosc més d'hora, i ve el fred finalment a posar-se't sota les ungles i entre els dits dels peus. No en sortirà fins que floreixin les mimoses, i qui sap si més enllà... Cada any és així, fins i tot els anys bons com aquest: per molt que et domini una alegria vaga, el canvi de temps et sacseja com als arbres i perds cabells o perds victòries que s'engriseixen com si no ho fossin, perquè la tardor pot parlar amb calidesa però parla sobretot de la mort, del llanguir de la natura. Quan tenia catorze o quinze anys era la meva estació preferida perquè encara sabia menys coses que ara de la mort, i algun mecanisme inconscient em feia creure que estimar la primavera era vulgar. Ja fa uns quants anys que sé que no m'agrada la tardor i que això no em fa millor ni pitjor que la gent sofisticada que odia les flors i el pol·len i la repel·lència de qui està sempre content quan el verd esclata.
Només volia dir que a l'altra banda del món, a la banda que algú va decidir dibuixar més petita al mapamundi, brots nous cobreixen la terra mentre els cims es desglacen en rierols serpentins. En una altra banda del món potser més gran que la nostra, algú contempla extasiat com uns ametllers, o altres arbres que no conec, s'esventren per fer flor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada