El diafragma

Aquesta setmana m'ha anat venint i marxant a batzegades una necessitat immensa, incontrolable, d'alguna cosa que no sé què és. Per això estic escrivint, avui, per si el que necessito és escriure. Em tranquil·litza pensar que tard o d'hora la meva fisiologia aturarà aquest despropòsit perquè quanta estona o quants dies pots passar-te amb la sensació insuportable d'haver-te oblidat alguna cosa important? Escric "insuportable" i el meu teclat de google intel·ligent i espiador ple de cookies em proposa "lleugeresa". Insuportable lleugeresa, molt d'escriptor txec del segle XX.

Suposo que el cos té un límit pel que fa a capacitat de sentir i hi ha un moment que el que sigui s'apaga una mica per pura fisiologia. Això ho parlava un dia amb la meva mare, li vaig explicar la meva teoria dels divuit anys (ara sóc gran i faig aquestes coses, parlo amb la meva mare d'aquestes coses) que les emocions positives tenen un màxim i en canvi les caigudes emocionals poden ser infinites. Ara penso en tots els globus d'heli que se'ls han escapat, a infants anònims, fins a l'infinit, i penso en totes les vegades que m'han caigut coses a terra i algú me les ha recollit mentre jo deia "deixa-ho estar, més avall no se n'anirà... Ai, gràcies". Doncs al revés, al revés de la realitat. Sentir alegria és com agafar aire, que quan l'has agafat tot no té n'hi cap més al cos i t'has de buidar per agafar-ne més, ni que sigui una mica. I sentir tristesa és com buidar els pulmons, que quan et sembla que no pots bufar més en realitat sempre podies bufar més i com pot ser si semblava impossible si aquella tristesa ja era absoluta com pot buidar-se més. Això de respirar no li ho vaig dir a la meva mare perquè se m'acaba d'acudir. Oh, és que hi entenc molt, jo, de respirar. M'hi puc passar dies sencers. Diuen que si practiques 21.000 hores del que sigui, ja ho tens, però porto més de 226.776 hores respirant i encara em costa tot el tema del diafragma.

Doncs això, que fer una aposta per l'alegria és una opció fucking valenta perquè vol dir controlar el diafragma i deixar anar una mica d'aire i llavors tornar-ne a agafar i ancorar-te a l'agraïment de la sort d'aquest món bell i desgavellat i dolorosíssim. I he estat molt alegre aquests dies, de verdad de la buena, em porto bé, siusplau reis mags no em porteu carbó. És que a qui se li acudeix escriure a aquestes hores, amb el solet més maco que fa al matí que es filtra entre les fulles i tot és primavera. S'està posant maca, al final, aquesta tardor, la veritat. Als matins la bellesa salva el món. Ho va escriure Dostoievski, això que la bellesa salvarà el món. A la seva novel·la L'idiota. Així, oscil·lo entre dir-me poeta i dir-me idiota i em sento bé en aquesta contradicció. Ho dic també perquè em sembla que la raó per la qual em roben les coses tan sovint és perquè em distrec amb tot, i especialment amb la bellesa. És una cosa estúpida que penso per consolar-me.

 (m'esforço molt, però molt, per no distreure'm mentre condueixo amb el magraner d'aquell pati, amb el mar de fons, amb el castell dalt del turó. Com ho fa la gent que condueix? És dificilíssim.)

Res més. Respirar vaja, i anar fent.