Sí que és veritat que, mentre camines, pots no saber exactament on ets en el sentit que, si no hem arribat enlloc, si encara estem entre dos punts, senzillament et localitzes amb ambiguïtat, i... mira, sí; hem anat fent. Som aquí, a mig camí. I és clar que el temps és una mesura fàcil, objectiva, però no dóna pistes reals, saps? No podem dir que som "a dues hores del principi". A set mesos del principi. A dos anys. Ni, és clar, parlar del final. Del final no se'n parla! No sabem on és i no ho volem saber, perquè el món és rodó i fa de més bon entendre una circularitat infinita en la qual "arribar" és sempre preparar una nova partida. No hi ha arribada final. O no se'n parla.
Però hi ha detalls, brots nous i margaridetes, que parlen del temps molt més que no pas el temps mateix. Saps per què ho dic? Doncs ho dic perquè parlaves d'elles com es parla d'allò que es coneix bé. D'allò que s'estima molt. Jo, que les porto a sobre, no en sé així de bé les coordenades ni tenia, fins avui, una idea clara de la seva importància. Quines coses, oi? L'espai recorregut el veig en la manera com parles de les pigues que jo no em veig.
dilluns, 23 de maig del 2016
dimecres, 18 de maig del 2016
Fill in the gaps
*t/m/te/me/nos/t/m/ens/em/et/o/es/em
I passa això: a moments *'omplo de *, i voldria escriure'* a totes les parets, i voldria dibuixar-* a la corba del cel, voldria que la *eva presència tot ho omplís. I altres vegades, de tot arreu voldria esborrar-*, fer-* desaparèixer, aniquilar-* del tot per tornar a la insignificància de la forma tan petita i volàtil del *eu ésser. Com la promesa antiga de poblar la terra: els grans de sorra de la vora de la mar, les estrelles del cel. Tot origen poètic de què particip* però en el qual el temps * dissol, inequívocament, cap al no-res. Cap al buit dels pronoms que en el fons no tenen cap poder, cap importància, més enllà de l'ara i aquí que passa i sempre passa.
Com representa que es poden omplir els buits, així?
I passa això: a moments *'omplo de *, i voldria escriure'* a totes les parets, i voldria dibuixar-* a la corba del cel, voldria que la *eva presència tot ho omplís. I altres vegades, de tot arreu voldria esborrar-*, fer-* desaparèixer, aniquilar-* del tot per tornar a la insignificància de la forma tan petita i volàtil del *eu ésser. Com la promesa antiga de poblar la terra: els grans de sorra de la vora de la mar, les estrelles del cel. Tot origen poètic de què particip* però en el qual el temps * dissol, inequívocament, cap al no-res. Cap al buit dels pronoms que en el fons no tenen cap poder, cap importància, més enllà de l'ara i aquí que passa i sempre passa.
Com representa que es poden omplir els buits, així?
dimecres, 11 de maig del 2016
Bĕnĕdīcĕre
Del llatí, bĕnĕdīcĕre: des d'aquí, dir-te bé. Desitjar-te que descansis, que la son et guanyi poc a poc i et repari per dins i per fora. Que somiïs molt, que somiïs que voles entre fulles verdes de morera i que aterres prop de mi i dormim: que somiïs que dorms. Que dormim. I que de vegades també somiïs despert. I que si tens un malson, et despertis sabent que somiaves. Que et bressoli la consciència de ser, per tot el que tens, un afortunat. Que no t'espanti el fracàs, i que la por et trobi massa serè per conquerir-te. Que la solitud, quan vingui, sigui bona com l'aigua que fa fecunds els camps: que siguis fecund, que la il·lusió pugui ser sempre el motor necessari. I que tinguis fe, sí, que creguis en el que vulguis, però que hi creguis fermament: en tu, o bé en mi si vols o en qui vulguis, en la gent que t'estima, en la nostra capacitat de canviar alguna cosa, o com a mínim en la nostra capacitat de ser una mica feliços. Que sàpigues veure't tal com ets i aprenguis a acceptar-te els defectes, i a perdonar-te els errors, i que t'atreveixis a canviar allò de tu que sigui un obstacle per ser feliç. Que ploris. Que et commoguis. Que el teu cos t'aguanti sempre el ritme. Que la mort vingui quan tinguis la feina feta i moltes arrugues de molts anys aixecant, burleta, una cella, o rient fort o mig aclucant els ulls per un sol massa insolent. Que vegis la part bona de les coses. Que la ràbia no t'arribi a corrompre, que l'orgull se't desfaci sempre a temps.
I sobretot que l'amor sigui una certesa. Que et sàpigues estimat i que l'amor sigui sempre la certesa.
Bona nit.
I sobretot que l'amor sigui una certesa. Que et sàpigues estimat i que l'amor sigui sempre la certesa.
Bona nit.
dimecres, 4 de maig del 2016
No parleu d'angoixa
No parleu d'angoixa, feu el favor. No parleu d'angoixa que la sang se'ns metal·litza. Cada gram del teu cervell, inundat de plom...
això és l'angoixa:
aquest pes
infinit,
inequívoc,
mortifi-
cador; ple
de no-res,
buit de tu.
La tendresa ha de salvar el món, sabeu? Però mentrestant, no parleu d'angoixa.
Perquè l'angoixa segueix vestint-se d'imatge i em pren, lluny del jo, al pla de les imatges i diu
mira't, et veus? el teu cos nu, braços en creu, sobre l'asfalt. Ulls ben oberts, de cara al cel, reps una pluja lenta i candent: crema la pell com si les gotes quan et toquessin fossin quitrà que anés prenent, fent-se menys líquid, encadenant-te a la negror d'aquest asfalt i d'aquest fred.
Que ningú torni a parlar d'angoixa, doncs, he dit.
això és l'angoixa:
aquest pes
infinit,
inequívoc,
mortifi-
cador; ple
de no-res,
buit de tu.
La tendresa ha de salvar el món, sabeu? Però mentrestant, no parleu d'angoixa.
Perquè l'angoixa segueix vestint-se d'imatge i em pren, lluny del jo, al pla de les imatges i diu
mira't, et veus? el teu cos nu, braços en creu, sobre l'asfalt. Ulls ben oberts, de cara al cel, reps una pluja lenta i candent: crema la pell com si les gotes quan et toquessin fossin quitrà que anés prenent, fent-se menys líquid, encadenant-te a la negror d'aquest asfalt i d'aquest fred.
Que ningú torni a parlar d'angoixa, doncs, he dit.
dimecres, 27 d’abril del 2016
Maria
Veient la bel·ligerància que ens caldria contra el món, fins i tot als que hem nascut amb tots els privilegis, només em ve al cap una cosa: a vegades viure la veritat és incompatible amb viure la bellesa. Quan la veritat ens peti als morros tots els que avui elasticiten la seva consciència podran dir "jo ja ho vaig dir". Però per ara, jo he escollit la millor part, i no em serà pas presa.
dimarts, 19 d’abril del 2016
Gottfried Heinrich
Jo tinc un tresor ben bonic:
tot ell és color d'olivera
i fa olor de pomes al forn.
És una dolça filigrana
d'algun orfebre creador
i em corre per dins de la sang
potser fins des d'abans de néixer.
Caixeta de música clara;
boscatge, arc de violí,
aquest meu tresor tan petit...
tot ell és color d'olivera
i fa olor de pomes al forn.
És una dolça filigrana
d'algun orfebre creador
i em corre per dins de la sang
potser fins des d'abans de néixer.
Caixeta de música clara;
boscatge, arc de violí,
aquest meu tresor tan petit...
dilluns, 11 d’abril del 2016
Jo sóc així
Quan era adolescent m'agradava dir de mi mateixa "sóc com sóc". Però no passa res. Tots hem fet coses rares, com per exemple escriure "wola", i tal; ara també en fem, com per exemple dient "whatever" així perquè sí. No tots? Bé, no tots. Whatever.
Entenc que hi ha uns anys concrets que són d'afirmació profunda, de lluitar a dentegades per fer-nos un lloc en la pròpia identitat. Ho entenc. I a més ho veig en tots els que -ara amb instagram en comptes de fotolog- es reivindiquen en els seus setze anys cada dia. Sovint no sé ben bé com he pogut sortir de la bombolla flonja que era el meu jo de setze anys. Vull dir que són moments que queden realment a prop, però els que ara són a la bombolla flonja han nascut en un any com indecent. És igual. Ja comença a fer deu anys d'algunes coses, em temo que ho he d'assumir i prou.
Ser adolescent és un problema que acaba passant. Deixem d'escriure tot això que ara ens fa vergonya de veure, i a poc a poc també es perd aquell punt d'extraordinari. Ja no té cap importància haver estat nens estranys, o adolescents a qui tothom deia "sembles més gran", quines coses que pensa aquesta nena. És el moment, doncs, de matar el "sóc com sóc", de matar un "jo sóc així" que és absurd. És veritat: serem allò que vulguem ser. No em poso en plan Paulo Coehlo, no. Quan no es pot no es pot, encara que tota la voluntat del món vulgui fer de mi una científica excepcional: les limitacions hi són. Però són més lluny. És possible que jo, per exemple, sigui una mostra reconcentrada del desordre còsmic només perquè no he volgut prou intensament ser d'una altra manera (no li digueu a la meva mare...). Perquè el que som és un constructe, i a vegades som allò que ens permetem de ser. O sigui que sí: si sóc desordenada és perquè no faig res per deixar-ho de ser. I qui és egoista o desconsiderat ho és perquè s'ho deixa ser. No som com som, som com ens pensem que som. Com ens permetem ser.
Dir "jo sóc així" és una excusa. Una excusa covarda.
Si no tenim la valentia de ser millors (i no passa res, perquè li passa a tothom en major o menor mesura) ho podem dir, i tenir com a mínim el coratge de no posar putes excuses: "ho sento, ara mateix no tinc forces per ser millor que aquesta mitja merda desordenada".
Entenc que hi ha uns anys concrets que són d'afirmació profunda, de lluitar a dentegades per fer-nos un lloc en la pròpia identitat. Ho entenc. I a més ho veig en tots els que -ara amb instagram en comptes de fotolog- es reivindiquen en els seus setze anys cada dia. Sovint no sé ben bé com he pogut sortir de la bombolla flonja que era el meu jo de setze anys. Vull dir que són moments que queden realment a prop, però els que ara són a la bombolla flonja han nascut en un any com indecent. És igual. Ja comença a fer deu anys d'algunes coses, em temo que ho he d'assumir i prou.
Ser adolescent és un problema que acaba passant. Deixem d'escriure tot això que ara ens fa vergonya de veure, i a poc a poc també es perd aquell punt d'extraordinari. Ja no té cap importància haver estat nens estranys, o adolescents a qui tothom deia "sembles més gran", quines coses que pensa aquesta nena. És el moment, doncs, de matar el "sóc com sóc", de matar un "jo sóc així" que és absurd. És veritat: serem allò que vulguem ser. No em poso en plan Paulo Coehlo, no. Quan no es pot no es pot, encara que tota la voluntat del món vulgui fer de mi una científica excepcional: les limitacions hi són. Però són més lluny. És possible que jo, per exemple, sigui una mostra reconcentrada del desordre còsmic només perquè no he volgut prou intensament ser d'una altra manera (no li digueu a la meva mare...). Perquè el que som és un constructe, i a vegades som allò que ens permetem de ser. O sigui que sí: si sóc desordenada és perquè no faig res per deixar-ho de ser. I qui és egoista o desconsiderat ho és perquè s'ho deixa ser. No som com som, som com ens pensem que som. Com ens permetem ser.
Dir "jo sóc així" és una excusa. Una excusa covarda.
Si no tenim la valentia de ser millors (i no passa res, perquè li passa a tothom en major o menor mesura) ho podem dir, i tenir com a mínim el coratge de no posar putes excuses: "ho sento, ara mateix no tinc forces per ser millor que aquesta mitja merda desordenada".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)