Juro que serà només un moment, només per arreglar les al·lucinacions sonores que enmig de la nit em fan sentir tots els sorolls com harmonies estranyes. Ningú ha posat música, però la ressonància de la casa fa acords: l'ordinador que respira i vibra, la nevera; fins i tot la televisió apagada fa un so, i les bombetes del sostre fan un so, i totes les busques de la casa marquen la seva tirania rítmica cada segon,
Perquè hi ha dies de silenci i hi ha dies de so, i avui era un dia de so. Més concretament, el dia de Beethoven, perquè me l'he anat trobant per casualitat... del Fidelio caçat al vol mentre m'adormia en braços del matí a les sonates de piano que he decidit escoltar mentre feia el treball (fa un parell de setmanes que em penso que aquest treball m'està torturant però no, no és això, el que tortura és sempre la consciència de la inconsciència). Aquest últim Beethoven de bona nit que sona ara és una cosa ritual, de cicle, d'aquestes coses que a mi m'agraden perquè em fan gràcia. Vinga, com si la vida fos una novel·la de Cabré, quan després del Fidelio he arribat al ditxós passadís dels despatxos de filologia i sortia d'un despatx la música enllaunada d'uns altaveus d'ordinador no prou bons pregonant el dia de Beethoven amb el que suposo que devia ser una llista d'spotify o similar, "Beethoven greatest hits", una miqueta de les sonates, una miqueta de les simfonies, i que no hi falti la novena, i que no hi falti la Mondscheinsonate, així en german que sempre fa d'entès. Per mi, Beethoven és el signe dels anys al conservatori amb tots els pianistes dels llibrets verds tocant en pianos negres, i ells blancs de por perquè la setmana verda s'acosta i el segon moviment encara no me l'he ni mirat,
bah, si sempre te'n surts!
sí, però aquesta vegada no ho crec, no ho crec, que La patètica és que és molt difícil.
Quina delícia. Ara que ho puc enyorar de gust, ho enyoro, perquè només fa un any i ho recordaré amb aquesta dolçor tots els anys que vinguin. Això, que quina delícia, deixem la carrera i anem a tocar versions de Beethoven al metro amb una harmònica supersònica, tiiiruriiiru, tiiiiruriiru. If you know what I mean.
Tot plegat és una mica un deliri, a hores d'ara, però els deliris hi són per aprofitar-los. De tota manera, ha estat bonic arribar a casa i veure que els concerts de violí que Pere havia posat a tot drap (això que fa ell, que fa tanta gràcia, de posar la música ben alta, com perquè quedi clar que sí, que és música clàssica i algú se l'escolta) eren precisament els de Beethoven. Això és el que jo anomeno "trencar la casualitat", és a dir, que els esdeveniments que fins llavors eren una coincidència passen a ser a la, diguem-ne, novel·la de Cabré, una cosa pensada, orquestrada (mai millor dit). I aixi es passa d'un dia qualsevol a "El dia de Beethoven". Quina sort, eh?
2 comentaris:
Avui és molt dolç tot, però bah, en el fons sempre hi ha molt de dolç en allò que no havia de ser dolç només pel fet de ser. i.e. en tots els posts que fas.
La casualitat, possiblement, no existeix. Només la il·lusió de que -que, només- sigui casual. I si avui havia de ser el dia de Beethoven, ja tenia la data fixada.
Publica un comentari a l'entrada