Seré breu: em trenca el cor no escriure, però hi ha moments que les paraules arriben a fer nosa. Perquè la paraula, en singular -la paraula bona, la paraula justa- és un do que a vegades ens és donat i a vegades no, i no passa res. Per això és bo deixar descansar l'oïda dels altres i no saturar-los amb lletres dites, perquè la vista hi pot sentir millor. I el tacte sempre dels sempres entendrà els significats profunds. Que consti que jo no crec que una imatge valgui més que mil paraules: una sola paraula ben triada pot iŀluminar el sentit de qualsevol imatge (allò del títol en les obres d'art contemporànies). Però sí que podria dir ben convençuda que una carícia o una abraçada poden explicar mil paraules i totes les que calgui.
Res és més plàcid que deixar divagar els dits i escoltar els contes que expliquen, la tebior que retraten, els nous camins que obren (s'obren camins sobre la pell, clara i suau) i al mateix temps, tot és just al seu lloc. Les lleis del món i les de les paraules no s'aturen mai, però es ralentitzen d'una manera curiosa quan el tacte aprèn a explicar-nos com cauen del cel espurnes d'or.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada