Miłością

Em penso que mai no havia tingut tanta urgència per acabar el curs com aquest any, de veritat. Fins i tot tinc la dèria insistent de perdre de vista Barcelona, que és una ciutat que adoro, i pateixo pel trasbals petit que sempre ve quan t'agafen ganes de perdre de vista allò que de fet estimes.

Avui la renfe ens ha regalat dues hores de tren de més. I mentrestant, la circumstància de compartir la roba totes les dones de la família m'ha regalat dues hores de música. Casualitats, l'mp3 de l'Alba que hi havia a la butxaca de la jaqueta vermella de la mare que jo m'he posat aquest matí. I així, quan feia uns vint minuts que estàvem a punt d'arribar a Bellvitge, he trobat la carpeta "Taizé" que encara sona ara que ja he arribat a la universitat. Llavors he pensat en el bus de Coimbra i el Jorge i les noies Beltrão aquell dilluns salat que ara queda tan lluny. La lluïssor ataronjada de sota les parpelles és massa fàcilment assimilable a altres lluïssors ataronjades, i he entès que la meva idea de no tornar a aquesta altra "casa" fins l'octubre és absurda. És un "va, vinga, trenquem amb tot, de fet no és una necessitat, i finis i tot suposant que ho fos, s'ha de saber veure que la necessitat és una cadena". La idea és absurda perquè no és qüestió de poder o no poder passar sense Taizé, es tracta de voler-ho, i no ho vull. Vull les sandàlies abandonades per l'herbeta pessigollejant els dits dels peus. Vull la frescor de les tardes a l'ombra. Però sobretot sobretot vull sentir el ressò dels accents més o menys propers, (parabéns a você, ti voglio bene, I see your point, smacznego) i la bola de so que sent, que canta. M'és absolutament igual si és una idealització o si no; la veritat no és sempre imprescindible. Aquesta és la meva pobra i senzilla vivència de la comunitat, i provablement també la meva vivència més plena del concepte miłością. Cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, una paraula intraduïble però jo decideixo no traduir-la perquè així em diu més coses. Em diu totes les coses. Totes les coses importants, que són sempre coses que no tenen pressa. L'amor és pacient, diuen. I ja m'estic tornant a posar bíblica, quina mania.

Marxo, que no tinc temps d'escriure més. Un bon dia acabarem amb la pressa i llavors només ens quedarà un żyć dla miłości que serà la vida. I ja sé que aquest dia és avui, ja ho sé. Però que ningú em culpi per esperar el final de juny per estimar "avui" com "avui" es mereix.