Nada

Y yo nado, nado, nado.

Viatjar

Pot ser una olor. O una textura. Un gust. Moltíssimes vegades és un so, una música. Un ritme llunyà. És alguna cosa com un llaç de plata que s'entortolliga amb la meva ànima, com si el meu cos no existís, i la vincula a indrets llunyans que no conec. Alguns, que ni tan sols sabia que existien. Si existien. I sento, jo què sé, sento que sóc una partícula de pols que vol ser viatgera, agafar l'aire i surar cap on sigui més aigua que aire de tan humit, o fresc de terra de glaç, o tan sec que crema, com ara ho és a vegades. On l'aire deixi de ser aire. Hi ha llocs on l'aire només és l'olor especiada del gust de la terra mateixa. Allà, allà lluny és on vull anar, sense més càmera que els meus ulls. Un viure sempre efímer, com és natural per més que ens entestem a negar-ho. Buscar el sud i anar-hi com sigui. Sé que el tema de convertir-me en partícula de pols és més aviat poc factible. Vull el meu cos per sentir-hi regalimar totes i cadascuna de les sensacions que els llocs nous desperten. Voldria viatjar sempre per acumular més, em sembla. Ser com un gran recipient per aigua de pluges llunyanes, de sucs de fruites exòtiques, de tequila sec i bullent. Un gran recipient-barreja que eixampli la meva estreta ment local cap als quatre punts cardinals.

Retrets

Em torna a sortir, moltes vegades, aquesta vena utòpica que mai he acabat de perdre. Per què, per què no puc deixar de retreure'm aquests pensaments? Per elevats, per tòpics, per poc realistes. Somiar no és dolent, però me n'oblido sovint. I... afirmar que somiar no és dolent, no és sinó una altra prova de la poca seriositat amb què em prenc les meves ganes de canvi. Això no em preocuparia tant si no fos perquè també sóc reticent a creure'm les ganes de canvi dels altres. És a dir: crec en la revolució teòrica. Oh, sí, hi ha grans teories pel món. Si les persones fóssim una mica millors... Sobra dir que l'anarquisme (teòric) seria un gran sistema. Bé, he de dir que, de tot això, jo no hi entenc. Ja m'agradaria, ja, saber-ne. Perquè obrir els ulls avui en dia és terrorífic. Estem envoltats d'entreteniments, però el que està passant allà fora és molt, molt greu. I vaja, per ara podem dir que passa "allà fora". Estem ben fotuts. Fotuts per tots cantons, i el que ens queda. Però dir-ho és lleig, és clar, perquè d'això, no en sabem gaire, i les famoses solucions, tampoc les guardem a la màniga. Jo, i molts altres, només tenim idees, idees soltes sobre el que hauria de ser, i ens desesperem en les nostres febleses (potser aquest és un primer pas!). Febleses com els retrets d'un seny traïdor, les mentides d'un fals realisme que commina les idees a no ser.

Voldríem canviar el món, en el fons. Però no ho podem dir gaire sovint perquè sona tan ingenu. Ni tan sols m'atreveixo, jo a pensar-ho gaire sovint. Em deu venir d'aquí aquesta fixació per canviar-me a mi mateixa? Perquè no puc canviar el món. Però arrel d'aquesta sentència mil vegades repetida, quan alguna cosa es mou me la miro amb més recel que il·lusió. Sóc un fre més, una voluntat més a la multitud sota el jou d'aquesta apatia. La voluntat és el principi, però això no és excusa. Hmf!

De finals

Com ho diria? Sí, evidentment, és un pes que et treus de sobre (que em trec de sobre). Com tot, vaja, que tot s'acaba, i això que diem sempre. Però d'altra banda, desperta totes aquelles -tantes- confessions. Que seguim amb la mateixa antiestima de sempre, que no hem superat res del que havíem de superar, que és tan, tan ridícul que ens faci por fer-nos grans amb aquest temps que tracta tothom de la mateixa manera. "És injust, el temps, és un fill de puta, el temps". Ni una cosa ni l'altra. Ens cau malament perquè és fred, i no té preferències, i no respon als nostres continus intents de complicitat (i que consti que jo també l'odio, l'agrediria, si pogués). No és còmplice de ningú, ni ens pica l'ullet, ni es deixa tocar. És un gat esquerp, diferent de la casualitat o de l'atzar, que ens permeten de tant en tant alguna llicència, algun petit apropament, alguna calidesa. Però no hi ha cap calidesa que valgui quan els finals són subtils. Són transparents de vidre fràgil o de gel que es fon, i ens mirem a nosaltres mateixos (sí, avui torno al plural suavitzant) com si no existíssim. I potser no existim. Potser som com un final que no és una línia, sinó un vapor. Quan em sento més centre de mi mateixa, m'atreveixo a vaticinar que un dia trobarem a faltar les que ara són les nostres hores més fosques. L'adrenalina se'ns haurà cremat a les venes i restarem, amb els membres flàccids, preguntant-nos si tenim alguna cosa especial a banda de ser nosaltres mateixos -cosa que, d'altra banda, força gent té. Si el nostre talent té alguna particularitat que no sigui el fet de ser nostre, si un egocentrisme ferotge és l'únic causant de la nostra mica de protagonisme al món. Si realment existim, o no. Si el temps ens tracta amb la mateixa injustícia que a tothom, si un dia vam ser realment com creiem, com sempre hem cregut que som.

Vals de les Flors

Moltes vegades em pregunten (i algunes vegades, em pregunto) per què faig tot això, per què sempre estic tan ocupada, o per què no m'hi caben els extres perquè el meu planning a un any vista no admet gaire més. I sí, hi ha algunes coses que potser serien absolutament prescindibles. Però en el fons tot és per una raó. Com podria expressar-ho... Bé, hi ha una part de frenesí suïcida, però també -i a vegades me'n oblido fins i tot jo- és un gran cúmul de passió pura. A vegades sembla una utopia, però és veritat: la música estira, la música pren, la música impulsa. I no em refereixo a tancar-me davant l'ordinador o a desfer-me del món amb uns auriculars posats. No: jo vull dir respirar la música, ser la música, formar part d'una massa immensa de veus i sons, i que tota aquesta força surti directament dels meus pulmons, que també em donen la vida. "Respirar la música" no és, doncs, cap retòrica vana, no hi ha sinestèsia, no hi ha metàfora. És real i palpable i, bé, per això, per aquests bocins de cel, quan de cop i volta tot funciona i em puc oblidar de com de desafinat sol estar tot el que tinc dintre (això, veieu, sí que és retòrica vana!), per això tot pren un sentit. Així que no em molesta la compassió dels que s'exclamen per l'hora d'arribar a casa, o l'hora de sortir-ne, o totes les hores que no hi sóc, o els dubtes, o l'exigència (encara que aquesta sigui culpa meva). Però aquesta compassió no té raó de ser.




(encara que també he de confessar que serà força graciós pensar en això en un examen d'harmonia)

Em ve de gust

Hi ha expressions, que s'han sentit mil vegades i ja ningú les troba excepcionals, ni hi detecta la paradoxa, ni la subtilesa. Com la xocolata amarga, sí. Però em referia més aviat a allò que anomenem "les ganes de viure". Quan ja estem vius, ens omplim la boca de ganes de viure. I a vegades, només a vegades, ens agafa (m'agafa) com una escalfor a les venes que no és eufòria, que és ganes de viure com qui té ganes de menjar maduixes. Em ve de gust viure. Fer més coses, fer-les bé, cobrir el parell de tons que encara em queden per assolir l'estridència. A vegades, sí, quan tot assoleix l'únic límit, el suau límit que hi pot haver en la meva vida (plàcida, segura, feliç) en sóc conscient i l'estimo així, i estimo aquest límit proper, ridícul, un límit que en la meva mesura de les coses té el seu dramatisme, però en el fons, i per ser justa, no és res que no es pugui superar amb tranquil·litat, amb sentit comú. Sabent apreciar... sabent apreciar-ho tot plegat.

Oblidar-se de respirar

Sí, a vegades m'oblido de respirar uns segons, només fins que comença a molestar-me la falta d'aire. I a vegades respiro compulsivament per aspirar la dolçor de la vida, que sura en l'aire encara que no ho veiem. Quan la lluna està tan a prop i el gessamí és l'altra blancor de les nits blanques, i quan el fum afruitat va prenent-nos els cabells i la roba i tot s'acosta més aviat al deliri. 

A vegades m'oblido de respirar, però el meu cap segueix aspirant, sempre, fent-se seva, sempre, cada impressió d'herba i pluja.